A primers d’agost de 1936, la filòsofa Simone Weil (París 1909 - Ashford 1943), va pujar a un tren que la portaria des de París a Barcelona amb la finalitat d’allistar-se a les files de la CNT, formació que lluitava per la defensa dels més desfavorits de la societat espanyola, i per restablir la dignitat d’aquells camperols i obrers explotats i humiliats.
La solidaritat de la filòsofa amb les capes més menyspreades de la jerarquia social ha quedat palesa en el seu recorregut vital i en la seva reflexió filosòfica. Va ser una intel·lectual brillant que es va implicar en les lluites sindicals i que va interrompre la seva activitat docent com a professora de filosofia en diferents Lycées per fer-se contractar com a obrera en les fàbriques d’Alsthom i Renault per tal d’experimentar en carn pròpia les condicions de treball i de vida dels obrers, guiada pel convenciment que tota reflexió filosòfica ha d’estar fonamentada en una experiència vital compromesa amb la realitat i els esdeveniments humans del món que ens toca habitar.
Malgrat que era pacifista, com la gran majoria de joves i intel·lectuals després de la Gran Guerra, i després de declarar-se en contra de la decisió del govern francès de no intervenir en el conflicte espanyol per tal d’evitar l’expansió de la confrontació cap a altres països, Weil argumenta la seva participació dient: “no me gusta la guerra, pero lo que siempre me ha horrorizado más de ella es la situación de quienes se hallan en la retaguardia”. La seva participació a la guerra d’Espanya només va durar dos mesos, ja que un accident fortuït al front d’Aragó la va obligar a abandonar. Però en va tenir prou per quedar decebuda en constatar el comportament inhumà en els dos bàndols, que resulta més punyent en les files dels que se suposa que lluiten per la igualtat i la dignitat dels homes, ja que, en principi, l’objectiu de la lluita és el bé d’aquells. En l’acarnissament de la guerra, però, els homes són irrellevants, no tenen cap valor. A la guerra l’ideal revolucionari s’esvaeix.
Aleshores, per què fem la guerra? Per què una vegada iniciada costa tant que fructifiquin negociacions de pau per aturar-la? Hi podem trobar raons econòmiques, geoestratègiques, etc. Però si les podem formular en problemes reals i concrets, es pot fer l’esforç de plantejar-los el més clarament possible, i aleshores es podrien sospesar els guanys i les pèrdues i decidir fins a quin punt val la pena. No obstant, tal com diu la pensadora, sembla que sigui més fàcil matar i morir que pensar i parlar.
Weil afirma que els conflictes més mortífers de tots són els que no tenen un objectiu clar i aquests estan basats en un absurd essencial: la naturalesa del poder. La força, l’exercici del poder, és el que marca totes les relacions humanes, des de les més personals fins les socials i comunitàries. Aleshores, analitzant la força, el mecanisme del poder, podrem entendre els enfrontaments bèl·lics.
La tesi que defensa Simone Weil és que el motiu fonamental de la guerra rau en la mateixa naturalesa humana, en el fet que som éssers materials i com a tals estem sotmesos a les lleis de la natura, una de les quals és que el més fort domina el més feble. En un dels seus textos Weil cita Tucídides, que formula clarament aquest principi dient: “siempre, cada cual, por una necesidad de la naturaleza, domina allí donde tiene el poder de hacerlo”.
El poder és necessari perquè l’ordre és essencial per a l’existència. Sense un cert ordre seria impossible viure en societat. La qüestió és quina mena d’ordre és el més adient, perquè si bé el poder és necessari, l’atribució del poder és arbitrària. Però, per això mateix, cal evitar per tots els mitjans que ho sembli. Per tal que el poder sigui estable, la institució o el líder que l’ostenta ha de semblar absolut, intangible per a tothom; perquè passi això cal investir-se de prestigi, que no és altra cosa que un ego inflat imaginativament. Pensem en Putin o Netanyahu. El primer envaeix Ucraïna mogut pel seu deliri de grandesa amb la fal·lera de retornar l’esplendor a Rússia i presentar-se com el gran líder de la pàtria. Manipulant el sentit de les paraules (comunisme contra feixisme), condueix cap a la mort els homes i joves, com si fer gran la pàtria tingués més valor que la vida corrent, humil i càlida que es pot portar en temps de pau.
En el cas de Netanyahu, l’atac terrorista perpetrat per Hamas el 7 d’octubre del 23, va ser una ferida narcisista, un atac a l’ego d’un líder i un govern que se sentien intocables, un Goliat a qui David no podria ferir. Aquest fet va ser l’excusa per donar una resposta hiperbòlica que, davant la tímida reacció de la comunitat internacional, i ara amb el beneplàcit del gran narcisista, histriònic i pervers president dels EUA, té com a objectiu perpetrar el terrible genocidi del poble palestí.
La força cosifica tot el que toca. Tant els que la pateixen com els que l’exerceixen perden la seva humanitat. Aquests últims perquè es converteixen en màquines de matar i sotmetre, i els primers perquè o són cadàvers o morts en vida, ja que no poden viure com volen sinó com els deixen.
La pensadora ens diu que les paraules dignitat i honor (enteses des de l’ego narcisista) són les més mortíferes del vocabulari i si, a més, per defensar “la dignitat i l’honor” fem servir paraules com Pàtria, Nació, Llibertat o Justícia, totes elles escrites en majúscula, ens condueixen irremeiablement cap al conflicte bèl·lic. Per això ens diu que cal fer un treball amb el llenguatge, cal definir bé quin és el sentit d’aquestes paraules. Si les analitzem bé ens adonem que no tenen sentit perquè no es refereixen a res que sigui real, són abstraccions que no es corresponen amb res concret. Referint-se als moments previs a la Segona Guerra Mundial, Weil diu: “las masas desesperadas de hoy [...] necesitan algo que no sea corneliano, algo cercano, humano, cálido, sencillo, sin orgullo”, perquè les vides humanes transcorren entre paraules en minúscula, i és això el que hem de cuidar. Simone Weil fa una diferència entre lluita i guerra. Així com cal evitar la guerra per tots els mitjans possibles, la lluita és inevitable. Tenint en compte que sempre n’hi ha uns que tenen el poder i d’altres que el pateixen, la filòsofa ens diu que l’única lluita legítima, vital i essencial és la dels que obeeixen contra els que manen, sempre que el poder social condueixi a esclafar la dignitat humana dels de sota.
La lluita, com hem dit, es planteja en concret i no per aconseguir un ideal abstracte. Així tenim la lluita pels drets de les dones, els sindicats de llogaters que defensen l’accés de la gent a un habitatge digne que sigui assequible, la lluita per reduir hores de treball i guanyar hores de vida, etc.
Hem de lluitar per tal que les nostres societats siguin cada vegada més justes, que hi hagi més marge de llibertat, que siguin més respectuoses, més acollidores. Aquestes lluites, formulades en concret, tenen a veure amb la solidaritat, la generositat, la bondat, tot el contrari del que suposa la guerra. Santiago Alba Rico en el llibre El eclipse de la atención, diu: “la guerra es lo contrario del amor: no tiene ojos, solo dientes, y solo puede concebir los cuerpos como medios, obstáculos o residuos”. La guerra és inhumana. Tant se val quins siguin els motius que ens hi menin.
