Sobre pressupostos participatius

Algunes vegades tinc l’estranya sensació de pertànyer a la categoria d’aquells individus que van sempre per la vida mastegant rocs. Acabo de veure a la pàgina web de l’Ajuntament de Castellar que s’ha obert la inscripció de cara una nova edició dels “Pressupostos participatius” en què uns col·lectius de ciutadans posen a consideració d’altres ciutadans unes propostes engrescadores que puguin atraure tant el vot de la població com dels doblers municipals. Tot i que ara, la immensa majoria de consistoris del país s’han adherit a la campanya he de dir, jo no ho veig pas gaire clar. No és la primera que en privat dono la meva opinió entorn del tema i que ve a ser força similar a la que tinc al voltant del reconeixement a la figura de “català de l’any” que convoca un periòdic de casa nostra en què el rotatiu, edició rere edició, s’entesta a barrejar pomes amb peres...

Com que soc un castellarenc fora vila no tinc dret a votar cap iniciativa, però en canvi (tot i que alguna vegada se m’ha indicat el contrari) sí que tinc dret a opinar d’allò que s’hi esdevé. En tant que aspirador i expirador d’aire, unes trenta vegades per minut, en sento amb el dret d’opinar tant del que passa a Castellar com a Ushuaia i preguntar –si cal– si hom ja ha arribat a trobar l’espardenya que algú o altre hi va perdre.

És força evident que després d’haver llegit les propostes en tinc una opinió feta al respecte i gairebé puc entreveure quina o quines seran les idees que esdevindran més seductores per a la majoria, que és molt probable que no s’ajustin a les que serien les meves preferències... i és en això on reposa el gran risc d’aquesta mena de convocatòries: popularitat i racionalitat no sempre estan en concordança. Que què vull dir amb això? Us en donaré un exemple pràctic. Quan vaig venir a viure a Sabadell, si a la meva comunitat de veïns, configurada per gent acabada de casar (en una època que la gent encara es casava) haguéssim hagut de votar entre instal·lar en el vestíbul de l’edifici uns gronxadors per a la canalla o uns aparells pensats per les persones amb mobilitat reduïda, quina creieu que haguera estat la tria? Si la mateixa pregunta es fes avui –des del benentès que el gruix dels veïns encara som els mateixos– de ben segur que el resultat seria ben bé un altre... Què us estimeu més, unes bones mariscades amb el risc afegit d’una artropatia galopant o un peix bullit inocu i del tot saludable? Si us he de ser franc (que no vol dir just) jo ja tinc les eines de decapitar llagostes a punt...

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara