Amunt la sardana (68)

Com vam dir després del resum d’activitats sardanístiques dels anys 1946 i 1947, ara toca dir-ne anècdotes i consideracions).
Primer. Eufòria i creixement del sardanisme a Castellar a primers de segle que es va anar esmorteint fins que reneix els anys 1946 i 1947, fins i tot amb una formació de cobla.
Segona cosa, el fet de ballar sardanes amb gramola amplificadora i amb piano de manubri. Molta afició i moltes ganes de ballar el nostre ball, la sardana, no? Sigui com sigui aquells anys es feien més ballades que ara.
En tercer lloc, observar que arreu, també a Castellar, les parròquies foren part del renaixement cultural i esportiu de Catalunya contra el criteri uniformador del Règim: bàsquet, teatre, sardanes...
Les fake news o falses notícies ja existien l’any 1947: “que degut a un anunci encerta’t en la ‘Guia sardanista’ de Barcelona en el núm. 103 referent a un concurs de sardanes a Castellar del Vallès el dia 26 d’octubre [...] és totalment fals” (Forja, 25 d’octubre del 1947).
És evident que hem d’agrair l’esforç només als ajuntaments (les altres institucions, misèria tant en l’aspecte de reconeixement com monetari).
Finalment, observar que en aquells anys eren les entitats amb els seus socis i els assistents als actes els que portaven el pes econòmic de les entitats. Cal pagar adequadament, com sigui, quan anem a ballar o escoltar sardanes. Els que no ballen van a un concert (dividiu de 1.000 a 1.500 € pel nombre aproximat d’assistents a la plaça) i si no pleguem. Què val assistir un concert qualsevol? Algú ho havia de dir.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara