Pel que m’explicaven a casa, el Centre Feliuenc el van construir vilatans del poble al voltant del 1900, sobre uns terrenys propietat del Dr. Joan Puig Valls, metge que va fer fortuna a l’Argentina i que en saber, per la seva germana Soledat, que la seva mare s’havia recuperat d’una malaltia a Sant Feliu del Racó, va comprar molts terrenys i va fer construir la torre Puig. El centre fou lloc de trobada de petits i grans i origen de la majoria de festes del poble.
Els meus primers records són de la infància, jugàvem a pilota a la plaça per acabar al centre fent un refresc o apilats al voltant d’aquell primer televisor, en blanc i negre, esperant que desaparegués la carta de ajuste, per veure Rin Tin Tin o Bonanza. Per als més grans tenien reservada les nits de dissabte, amb Noche del sábado de Franz Joham i Artur Kaps; uns jugaven a cartes, d’altres feien el ressopó i els televidents s’emprenyaven pel xivarri. El Centre Feliuenc era un lloc d’acollida per a un poble viu.
Passar de l’estufa a la gran llar de foc, que van construir els socis, va ser una injecció de caliu, en el sentit de la paraula més ampli (quantes torrades i botifarres s’han fet a les seves brases!!).
Com a associació cultural organitzàvem moltes de les festes del poble. Una de les que en tinc més bon record és del Carnaval, prohibit en època franquista, però que en ser una associació ens permetien les disfresses. En la seva plenitud, al voltant dels anys seixanta, es disfressava tot el poble, del més petit al més gran, i s’organitzava un magnífic ball a la sala de dalt, on s’operava el ninot del Carnestoltes que “malauradament” moria en la cirurgia, es llegia el seu testament per finalment ser cremat ja de matinada, i s’aprofitaven la brasa per fer sardines.
Recordo també la festa de Santa Quitèria, a la primavera, patrona de la vila, amb sardanes a la plaça i la gent, molts de fora, esperant el repartiment dels panets beneits, que hom guardava d’un any per l’altre i que, segons la tradició, et protegien de la ràbia.
Organitzàvem també la Festa Major, en ser a l’estiu, teníem la competència dels estiuejants que acostumaven a fer les festes a part, amb l’avantatge de tenir dos balls, el del Casino i el del Centre Feliuenc.
També recordo la torronada de la vigília de Nadal, amb torrons i vi bo per tothom; els no creients esperàvem els que sortien de la missa del Gall, per celebrar tots junts.
A mesura que el poble perdia vilatans, uns que marxaven a viure a Castellar altres que “marxaven” per sempre, el local del Centre Feliuenc, a poc a poc, va anar morint. L’estocada final es va produir amb la venda dels terrenys dels hereus del Dr. Puig, que van anar a parar a mans d’Antonio Nicolás, de qui no vam aconseguir una donació del sòl, tot i que sabia que no hi podia fer res. Part d’aquests van canviar de propietari i, finalment, a mitjans dels noranta, l’Ajuntament va comprar el Centre Feliuenc.
Actualment, no hi poso els peus. És un bar-restaurant cru i pelat. Amb cap activitat cultural, la majoria de la gent ve de fora, ciclistes i altres passavolants, i alguns amb mala pinta, i que potser fins i tot, són de família, perquè els sento a dir “qué pasa, tía”, “tío, vienes o qué?”, “ei, brother!”. Quina pena!!
Sant Feliu ha crescut, es torna a veure jovent i canalla i sembla que amb ganes de recuperar activitats, el centre seria un bon lloc, probablement l’únic; la concessió venç aviat i és un bon moment per fer un estudi de reforma integral de l’edifici, especialment la sala de dalt, i veure quines activitats fer-hi. Cal que l’Ajuntament es posi les piles, el poble ho necessita.
