Ahir vam tornar a viure un trist espectacle del lamentable posicionament del PSOE en relació als presos polítics catalans: la mesa del Congrés espanyol va evitar que la llei d’amnistia, preparada i presentada pels partits polítics catalans, fos admesa a tràmit. Amb aquesta decisió no va ser possible ni tan sols debatre-la. El PSOE va votar, novament, en bloc amb PP i Vox. S’ha demostrat, doncs, que el famós cordó sanitari al voltant de Vox és més propagandista i virtual que efectiu i real. L’excusa és que els lletrats de la cambra no ho recomanaven. Curiosament són els mateixos lletrats que van manifestar que era possible obrir una comissió investigadora pel rei emèrit. Tot i així, el PSOE va votar que no a investigar-ho en una comissió. Sembla que les recomanacions dels lletrats, doncs, només són seguides en funció de conveniències.
Potser algú encara pot pensar que demanar amnistia, fins i tot indult, són conceptes inabastables per a una democràcia. Als països democràtics és normal disposar d’una llei d’amnistia. Fins i tot a Espanya. Fem un petit repàs històric.
L’amnistia ratificada pel Congrés dels Diputats el 1936 és un exemple clar. Aquella amnistia va implicar, entre d’altres, deixar sense efecte les penes de 30 anys de presó per delicte de rebel·lió que el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República va imposar al president de la Generalitat Lluís Companys i a membres del seu Govern pels fets d’octubre del 1934. Si això va ser possible llavors, per què no hauria de ser possible ara?
Lluís Companys i el seu govern van passar 16 mesos a la presó i l’alliberament va arribar per la victòria del Front Popular, que s’havia presentat demanant precisament l’amnistia. Els presos polítics actuals fa més de tres anys que són a la presó i el resultat de les eleccions dona una victòria inqüestionable a favor de l’amnistia i al seu alliberament. Les coincidències són evidents, però les conseqüències, no. Si va ser possible aleshores, per què no hauria de ser possible ara?
En ple període de la Transició es va aprovar la Llei 46/1977, promulgada a Espanya el 1977. Era evident que la intencionalitat per part dels progressistes era deixar sense efecte les moltes causes i sentències que hi havia hagut per part del franquisme sobre aquells que lluitaven per la democràcia, però les forces conservadores ho van aprofitar per deixar en la impunitat tots aquells dirigents i servidors del franquisme que van exercir tortures, desaparicions, assassinats, sentències i repressió. Els fets posteriors han provocat que fins i tot Human Rights Watch, Amnistia Internacional i el Comitè de Drets Humans de l’ONU sol·licitessin al Govern d’Espanya la seva derogació en considerar-la incompatible amb el dret internacional, ja que impedeix jutjar delictes considerats imprescriptibles. En qualsevol cas, si va ser possible aleshores, per què no hauria de ser possible ara?
Però en el cas d’indults la situació és encara més escandalosa. El 2000 la Audiència Nacional va condemnar a penes de presó diversos policies i polítics pel cas Lasa i Zabala, ambdós cruelment torturats i assassinats pels GAL. Tots els condemnats, més tard o més d’hora, van poder gaudir d’un indult d’un govern del PP o del PSOE. Per exemple, el general de la guàrdia civil Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a 63 anys de presó, només en va complir 4. I al governador civil de Guipúscoa Julen Elgorriaga el van sentenciar a 69 anys i només en va passar un tancat. En general, dels 365 anys a la presó només en van passar 6 tancats. Si va ser possible aleshores, per què no hauria de ser possible ara?
L’afer Marey i els fons reservats van portar a la presó el ministre del PSOE Jose Barrionuevo i el secretari d’Estat Rafael Vera, amb una condemna de 10 anys de presó cadascun. El primer només va complir tres mesos gràcies a un indult del govern. Si va ser possible aleshores, per què no hauria de ser possible ara?
Si amb delictes fins i tot de sang sempre s’han trobat maneres d’aplicar amnisties i indults de manera ràpida, com és possible que sentències que condemnen activitats tan pacífiques i democràtiques com un referèndum no hi tinguin cabuda?
