Existeix una “nova normalitat”? Tot allò que és nou (que existeix, ha aparegut, ha estat fet o s’ha esdevingut fa poc temps o per primera vegada) no és normal i tot allò que és normal (que és conforme a la norma, que no se’n desvia) no és nou.
Es pot concebre una nova forma de fer, de relacionar-se però no d’una “nova normalitat”: un simple oxímoron.
L’escriptor està fart de sentir que després de la pandèmia tot canviarà, que res no serà com abans. Però ell, com ha manifestat Michel Houellebecq, no vol pensar ni un segon que no tornarà a ser tot com abans. O com diu Eduardo Mendoza: “No hay épica; estamos en casa esperando a que pase el chaparrón”.
És cert que podran instaurar-se canvis funcionals, com ara l’adaptació de les grans ciutats al trànsit de vianants, revertir el tall de recursos dedicats a la sanitat pública o modificar les partides dels pressupostos per impulsar l’economia, entre d’altres. Però la condició humana està molt lluny de canviar el seu comportament.
Una prova fefaent ha estat l’actitud miserable d’alguns grups polítics, sense cap recança en treure rèdit polític d’una greu situació d’emergència.
Però cal baixar al terreny personal. Aquell que és propi de la quotidianitat de qualsevol ciutadà, del seu comportament en els àmbits privats i públics. Implicarà aquesta “nova normalitat” que no es deixin les escombraries al costat dels contenidors? El amos que treuen a passejar els seus gossos impediran que es pixin en el mobiliari urbà o en les façanes dels edificis i recolliran sempre els seus excrements? Els ciclistes respectaran la distància de seguretat de separació amb els vianants moderant la velocitat? S’utilitzaran més les papereres de l’àmbit urbà? Seran més respectats els mestres a les escoles?... Això és una petita pinzellada amb pretensió de gran mural.
Reflexionem-hi.
