20/11/2026 Opinió
Fer poble no és amagar els conflictes
Susan Galí

s molt més fàcil escampar una mentida que desmentir-la. I aquest és un dels grans reptes de la política actual. L’extrema dreta ha sabut apropiar-se de malestars reals, construir relats senzills i presentar-se com una força rupturista, malgrat defensar un ordre social profundament conservador. Per què ha aconseguit connectar amb tanta gent i què estem fent per contrarestar-los?
Durant anys hem sentit que a l’extrema dreta no se li havia de donar altaveu. Però, ens agradi o no, l’altaveu ja el té. Els seus discursos circulen per xarxes i per les converses quotidianes. Ignorar-los no fa que desapareguin. L’entrevista de David Broncano a Santiago Abascal a La Revuelta ha evidenciat la dificultat de combatre aquests discursos. El mateix presentador va reconèixer que no havia sabut rebatre algunes afirmacions. Confrontar discursos simples exigeix preparació i la capacitat de no quedar atrapats en el marc que proposen. Creieu-me, és una de les coses més difícils que he hagut de fer en política.
Tant de bo l’esquerra no hagués de centrar-se a defensar drets que crèiem consolidats, sinó a ampliar-los i imaginar horitzons transformadors. Però el context actual ens obliga a fer una política de resistència.
A Castellar, aquests darrers anys des d’Esquerra Republicana hem pogut dedicar bona part dels esforços a proposar un poble millor, precisament perquè l’extrema dreta no té representació al consistori. I perquè la formació situada més a la dreta del plenari sembla haver-se diluït en la majoria absoluta socialista. Sovint costa distingir si el Partit Socialista té 12 o 15 regidors. Però que aquests discursos no tinguin representació al poble no vol dir que no siguin presents als nostres carrers. Els escolto sovint en converses sobre els habitatges de protecció oficial de l’antiga Playtex, on preocupacions legítimes sobre l’habitatge es barregen amb prejudicis sobre qui hi anirà a viure. O quan hi ha qui presenta la possible arribada del tren com una amenaça. Transport públic de qualitat com a amenaça? El meu cervell fa curtcircuit només d’intentar establir una connexió neuronal entre aquests dos conceptes.
Davant d’això, què fem? Ignorem aquests discursos? Combatre els prejudicis no significa negar les preocupacions de la ciutadania. Significa escoltar-les, diferenciar els problemes reals dels culpables imaginaris i construir respostes compartides. En aquest sentit, em fascina com Gabriel Rufián ha aconseguit despertar interès per la política, especialment entre els joves. Fa pocs dies, a Mollet, va caldre repetir un acte de campanya per l’afluència de públic. Quantes vegades hem comentat entre amigues que tant de bo la política mogués tanta gent com el futbol! Rufián pot agradar més o menys, però veure tanta gent disposada a escoltar un míting polític em sembla una fantasia. Potser la gent no ha deixat d’interessar-se per la política. Potser és que massa sovint la política ha deixat d’oferir espais on sentir-se part d’alguna cosa.
I aquí entra una altra qüestió que em preocupa: el debilitament dels vincles col·lectius, que no podem atribuir només a l’extrema dreta. Després de tres anys com a regidora, he observat com el govern socialista de Castellar tendeix a gestionar els conflictes individualment, a porta tancada, en lloc d’obrir debats i buscar solucions compartides. Ho he vist en les reivindicacions veïnals, en el Consell Escolar, en les licitacions i en els pressupostos. Castellar té prou realitats territorials per apostar per la cultura de barri, amb associacions veïnals fortes, espais de trobada i activitats descentralitzades. Però el model municipal continua girant excessivament al voltant del centre, mentre alguns barris acumulen dèficits històrics en serveis i infraestructures. Una comunitat organitzada pot identificar problemes compartits, construir propostes i exigir responsabilitats. Ara, atendre un veí no és el mateix que escoltar un barri.
Gemma Ubasart, al seu llibre Contra el castigo, defensa que el conflicte és inevitable i que eliminar-lo no és ni possible ni desitjable, perquè de fet n’és motor essencial de canvi. No es tracta d’amagar-lo, sinó de canalitzar-lo democràticament. De fet, gràcies al PSC de Castellar he descobert una habilitat política: l’habilitat d’escombrar els problemes sota la catifa i aconseguir, a sobre, que ningú no aixequi la catifa per mirar què hi ha. Aconseguir que els problemes deixin de fer soroll sense que deixin d’existir.
Elisenda Alamany recuperava fa poc una expressió que m’agrada especialment: “fer país”. Perquè el país no ens cau del cel, el construïm cada dia entre tots. I aquesta idea és perfectament aplicable als municipis: fer poble. Fer poble és fomentar els vincles, acceptar les discrepàncies i generar espais perquè els veïns i veïnes puguin organitzar-se. La democràcia no comença ni s’acaba a les urnes. També es construeix en una associació veïnal, una escola, una mobilització o una reunió de barri. La política també es fa des de baix. I si renunciem a construir respostes col·lectives, deixem espai perquè els malestars es converteixin en por, desconfiança i divisió.
Fer poble no és aconseguir que ningú protesti. És aconseguir que ningú hagi de protestar tot sol.

 

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara
Comparteix
M'agrada
Comentaris