Muntanyes del Canigó, fresques són i regalades, més que més ara a l’estiu, que les aigües són gelades”. Segur que coneixeu aquests versos i, potser, fins i tot, els heu cantussejat alguna vegada. A mi me’ls va descobrir la meva àvia ja fa molts anys i sempre els he relacionat amb la revetlla de Sant Joan. Per a mi és una nit especial i la Nit del Foc, Nit del Ros o la Nit de les Bruixes és una de les festes que més m’agrada celebrar tant pel seu simbolisme com per la màgia que desprèn, perquè és una nit en què les llegendes i rituals ancestrals es barregen amb la història i la cultura catalana que ens ha forjat com a poble i ens ha donat la identitat que ens caracteritza.
Aquest any, però, la festa ha estat diferent. Si bé el foc que agermana els Països Catalans s’ha regenerat com cada any al cim del Canigó, enguany només tres excursionistes han pogut pujar a recollir la Flama i, tot i així, aquesta ha pogut arribar a més de 3.000 punts d’arreu del territori. No se’ns ha permès fer fogueres a les places, ni celebracions populars, però la il·lusió d’aquesta nit, i de tot el que significa, no s’ha perdut. I és que tal com va dir l’estimat Jordi Cuixart “la història de la Flama és la d’un poble unit en la diversitat per la llibertat.
Que en els moments més foscos sap transformar la injustícia en esperança, estenent una xarxa cultural i solidària arreu dels Països Catalans; passant per Brussel·les, Ginebra i arreu del món”.
Aquesta revetlla ha estat la del retrobament, la de tornar a compartir taula amb amics i família, aquells a qui tant hem trobat a faltar durant el confinament, una revetlla durant la qual hem encès una espelma per retre homenatge a les víctimes i als afectats del coronavirus, als serveis essencials i als presos i exiliats, una revetlla en què no han faltat ni el cava ni aquelles coques tant desitjades, una revetlla amb gust d’estiu i olor de foc durant la qual, malgrat les circumstàncies actuals o potser gràcies a les circumstàncies actuals, ens hem sentit més agermanats que mai.
