Com a amant del territori i de la història, les masies sempre han exercit un gran magnetisme en mi. Són la conjunció perfecta d’aquests dos conceptes. Aquestes antigues explotacions agrícoles han modelat la forma de l’entorn de Castellar del Vallès, i també han donat nom a camins, turons, rieres, i cognoms. Les masies són, de fet, l’embrió del nostre poble, ja que és a través dels seus amos més rics, que es va anar bastint un nucli de cases per donar cabuda a excedents de població, i per acollir emigrants que venien a fer de jornalers en aquestes masies. Aquest nucli primigeni de cases es coneixia com les Fàbregues, i correspondria amb l’actual nucli antic.
Algunes de les masies castellarenques fa més de mil anys que feinegen la terra. Per això és molt trist quan aquestes barren portes, i després de lustres d’abandonament, s’acaben ensorrant. I en contraposició, és una gran alegria quan algun d’aquests masos obre les portes a nous i motivats estadants, que la tornen a la vida. És el cas del Sabater Vell, antiga i bella masia situada a tramuntana del poble, a la part baixa del Sot de la Carda, que actualment està ocupada per uns nouvinguts i laboriosos masovers. Vaig fer-los una visita, ja que al llarg dels anys sempre he estat pendent d’aquest casalot. Un cop a la finca em van ensenyar un arbre singular que tenia “unes marques estranyes”.
Cal aturar el relat aquí i canviar de matèria: ara parlarem d’arbres.
La masia del Sabater Vell comptava fins fa poc amb dues valuoses possessions: dos antics, descomunals, majestuosos pins que s’alçaven vora la casa, un pi bord i un altre de pinyer.
El pi bord, de dimensions gegantines per als nostres estàndards mediterranis i amb gairebé un segle d’edat, va ser abatut per unes fortes ventades l’any 2009. La pèrdua d’un arbre d’aquestes característiques sempre és tràgica, però la pena s’esmorteïa en pensar que el seu cosí, el pi pinyer, s’alçava formós i amb un futur prometedor... fins l’any passat.
En el món forestal hi ha una pràctica coneguda com l’anellat. Aquesta tècnica consisteix a fer un tall, de poca fondària, però que cobreixi tot el perímetre del tronc. L’aigua, que circula per la part exterior de l’arbre, troba els seus conductes tallats i no pot arribar a la copa, on és un actor indispensable per fer la fotosíntesi. D’aquesta manera l’arbre s’asseca, lentament, i acaba morint. Doncs aquesta tècnica de l’anellat s’ha aplicat al pi pinyer monumental del Sabater. Aquest noble gegant encara manté la copa verda, però és quasi segur que sucumbirà en un futur pròxim.
I com és possible que es produeixi tal fet? A qui beneficia la mort d’un arbre que és patrimoni de la casa però també de tots els amants del rodal?
El que sé del tot cert és que no podem culpar les entitats promotores de les feines forestals a Castellar, ja que aquestes estan genuïnament interessades a millorar la nostra massa forestal mitjançant una gestió sostenible que se suporta sobre criteris ecològics. Entre aquestes entitats hi ha l’Ajuntament, a qui vull agrair que s’ocupi de la gestió sostenible dels nostres boscos, en comptes de talar-los per construir-hi un polígon fantasma, com va passar a Can Bages. Tampoc es pot culpar l’enginyer responsable de l’obra, respectuós i sensible amb la causa mediambiental, que en cap cas va donar ordre de matar l’arbre. En aquest cas, no queda cap altra opció que culpar l’última baula, el treballador, que, en un gest espontani i cruel, ha anihilat un dels arbres més especials de la contrada. Cinc minuts de motoserra han truncat nombroses dècades de pacient creixement.
No podem detallar l’estat del sector forestal, això mereix un article per si sol; però és un fet que la precarietat del sector es tradueix en treballadors mal formats, sense consciència ambiental, i completament desarrelats del territori.
I són aquest tipus d’accions les que estigmatitzen les feines forestals i perjudiquen tots els professionals del ram, els quals ja es topen habitualment amb el rebuig d’una societat urbanita a qui li manca molta cultura forestal. Per això vull fer un clam a la ciutadania a no ser intransigents amb les feines de millora dels boscos, ans al contrari, cal agrair i apreciar aquestes feines, que ens protegeixen dels incendis i ens subministren energia verda, com són la llenya i la biomassa. També penso que cal valorar molt positivament el paper que juga l’Ajuntament, i els altres actors implicats, en la revitalització de la gestió dels boscos castellarencs.
