Els pintors i dibuixants portem de sèrie un filtre a la mirada que ens condiciona permanentment i quasi de forma inevitable el nostre estil de viure.
Abocats al marge d’un barranc perillós, la dificultat, sense poder presumir de valents, la veiem però en voler-ne plasmar la profunditat, bé sigui jugant amb la direcció de les pinzellades, cuidant les proporcions, la perspectiva del color, o ajuntant aquests tres recursos.
Els bells efectes visuals dels rierols formats durant la marea baixa a les ries gallegues dominen sobre el nostre sentit de l’olfacte que, qui hagi estat per aquells indrets i en aquells moments, recordarà els efluvis que emana tot allò que de forma intrusiva està submergit durant les hores de marea alta. De forma cíclica, més o menys cada sis hores i tot parodiant el cu-cut, surten i s’amaguen les deixalles que nosaltres, els pintors, durant una estona ignorem veient-hi només uns preciosos reflexos sobre l’aigua que van i venen lentament i pausadament.
Podem trobar-nos conversant cara a cara amb una veïna que hem trobat ocasionalment pel carrer, la qual amb total entusiasme ens està posant al corrent d’algunes novetats quotidianes del poble i, sense perdre el fil de la conversa, ja estem dividint el nostre pensament i fixant-nos com incideix la llum del sol sobre el rostre de la nostra interlocutora, creant-li aquesta llum un perfil envejablement pictòric o fotogràfic.
La neu, blanca als ulls de tothom i així al·ludida en poesies i cançons, a l’hora de pintar-la els pintors ho fem desplegant una infinita gamma de blaus pastel que poden incloure des del violeta fins a tons gairebé verdosos. El blanc és la suma dels colors de la llum i, en les seves ombres, la manca d’alguns d’aquests colors ens ofereix la visió dels restants. Llavors és quan ens embadalim amb els blaus de la neu que eclipsen aquell blanc genèric que enlluerna tothom.
Si alcem el cap i observem les boires, aquestes ens ofereixen tot un univers canviant de formes i colors que ens ajuden a dramatitzar les pintures dels nostres paisatges. No podem evitar que aquell cuquet artístic que, en el meu cas ja presenta cabells blancs, ens avisi insistentment d’aquella imatge irrepetible, i nosaltres, seguint el cant de sirena, ho deixem tot per prendre’n nota, encara que només sigui mentalment.
Durant l’apagada general que vam experimentar el 28 d’abril, el filtre visionari al·ludit a l’inici em va proporcionar la visió d’unes cares de felicitat per a mi inusuals. Unes cares que, generalment són interpretades com poc expressives. Com varen fer la majoria d’afectats aquell dia, vaig emprendre una vertadera romeria buscant espelmes, alguna lot, i piles per aquell transistor que havia resistit durant dècades diverses neteges de calaixos. Una cerca que em va resultar infructuosa perquè després d’haver estat l’últim de la fila a set establiments comercials entre basars i supermercats, la resposta en comú va ser que tots aquells articles ja s’havien esgotat de bon matí.
Tot marxant amb la cua entre cames per aquell fracàs, la meva percepció, però, va ser la d’unes somrients respostes dels comerciants anunciant-me que ho havien venut tot. Sovint trobo que en aquests basars regentats per personal oriental, en el cas que en surtis sense haver comprat res, els queda cara de pal i et sents ignorat quan els dediques la salutació de comiat. Amb el “mode de viure pintor” activat, em van quedar gravades aquelles expressions de felicitat que, amb el trasbals general d’aquell dia, segurament van passar desapercebudes per a la majoria que, comprensiblement, només veien la pastanaga que necessitaven.
El conat d’èxtasi que s’experimenta durant l’acte de pintar i dibuixar és comparable i tan difícil d’explicar com el d’aquell músic que, amb simbiosi amb el seu instrument, en tocar-lo acluca els ulls i mou el cos quasi inconscientment, dominat pel so i el ritme que ell mateix executa. La polèmica està servida entre pintors figuratius i pintors abstractes des dels inicis del moviment d’aquests últims per les seves oposades propostes d’expressió pictòrica, però penso que aquesta forma de viure agermana ambdues. Tota pintura és expressió d’allò que veus, penses, sents, desitges o t’imagines i només cal tenir sempre ben transparent aquell filtre en la mirada i, afegeixo, també en el pensament. Sense filtre creatiu pots estar mirant-ho tot però et costarà una mica més veure-hi més enllà d’aquell dit que assenyala la lluna.
