AAUUUUUU
AAUUUUUU. || J.MUNDET
04/10/2019 Opinió
Companyies i solituds
Miquel Ramos

Hi ha qui té un gat, hi ha qui té un gos, hi ha qui no en té cap i hi ha qui en té dos.


Entre d’altres, aquests simpàtics peluts pertanyen al grup dels anomenats animals de companyia. Moltes persones estan realment acompanyades en conviure amb algun gat o, encara més ben acompanyades —penso jo—, amb algun gos. Sovint estan “batejats” amb uns noms ocurrents que no sempre són d’agrair, però és clar que s’han posat amb bona intenció, potser relacionats amb alguna anècdota personal i sempre amb molta estima. Molts aparenten tenir un bon fons d’armari, van ben documentats, estan degudament censats, vacunats, i són portadors d’un xip que els identifica pel cas que es perdessin o per si eventualment fossin causa d’alguna responsabilitat.


La fidelitat d’aquests acompanyants és incondicional. És un gaudi veure les entusiasmades rebudes que fan als seus cuidadors amb sorprenents bots, el moviment accelerat de la cua, la posició de les orelles i, fins i tot, l’expressió de la seva mirada.
El que pot costar d’entendre, és que aquests quasi entranyables éssers, que no cauen precisament del cel, sinó que cadascú els ha portat voluntariosament a casa seva, bé sigui havent-los comprat, adoptat o acceptat com a regal, s’ignori la seva condició de companyia i se’ls deixi tots sols a casa o al pis fent més hores que un rellotge en el canvi d’horari d’hivern. Ja sigui dins de casa o aïllats en un balcó, el cas és que, qui més qui menys haurà tingut o té l’experiència d’haver d’aguantar els seus gemecs i lladrucs quasi ininterrompudament durant el dia o la nit. No se’n cansen de reclamar la presència d’aquells que els han acollit i pels qui ho donarien tot.


La merescuda reciprocitat de la companyia no es compleix en aquests casos i la seva disposició  es veu castigada per la imposició d’una solitud que no poden entendre.


Hi ha qui diu que compleixen la missió de la vigilància, i és cert, però també és ben cert que la seva alternativa, les alarmes, només es disparen sense motiu de tant en tant atabalant el seu entorn, i en canvi els gossets i els gossarros poden fer una vertadera marató sonora, pregonant sense defallir la seva necessitat i disposició de ser acompanyats i d’acompanyar a aquells que els utilitzen.
Vet aquí un gos, vet aquí un canari —que estava a l’aguait tot refilant— i vet aquí un gat, però aquest conte encara no s’ha acabat, i no s’acabarà fins que tothom entengui en què consisteix  la companyia i la llibertat. 

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris