La imaginació podria ser perfectament un sisè sentit i, a més, polivalent.
Amb la imaginació podem veure coses, sentir sons, percebre olors, assaborir gustos, distingir textures, experimentar temperatures... Tot això, sense haver de tenir res davant o sense que ni tan sols existeixi o hagi existit.
Fa uns quants anys vaig viure una experiència que em va estimular aquest pensament.
Pel meu ofici, durant les moltes fires i exposicions en què, en el transcurs de més de trenta anys, he participat, he hagut de respondre a les més pintoresques preguntes sobre la meva obra. Des de preguntar-me tot sorpresos si jo era l’autor d’aquells quadres –com si jo fes cara d’haver de tenir un altre ofici–, fins a preguntar-me si aquelles fotografies eren pintades, referint-se a uns dels meus acrílics realitzats amb addició de substàncies de càrrega –pols de marbre barrejat amb la pintura–, tècnica amb què precisament s’obtenen uns resultats totalment oposats a un hiperrealisme.
El cas és que, en una ocasió, durant l’estada a una fira de pintura catalana a Madrid, vaig tenir el goig d’atendre una persona invident que, després de romandre una bona estona immòbil davant del meu estand, tot escoltant atentament els diversos comentaris del públic que anava desfilant i observant les pintures, aquesta persona finalment se’m va atansar i va demanar-me si podia explicar-li els meus quadres. Em va dir que estava encuriosit pel que havia estat escoltant i volia tenir la seva pròpia opinió. Necessitava, però, que algú li narrés oralment les pintures perquè ell no podia percebre més que ombres imprecises.
D’entrada, vaig témer i dubtar sobre la meva possible incapacitat per aconseguir transformar en paraules no tan sols el tema i els objectes plasmats damunt dels llenços i dels papers, sinó també definir el tractament de les pinzellades, el seu ritme, la seva grossor, les combinacions dels colors i tot el microcosmos que amb més o menys èxit conviuen en un quadre.
Però, tot seguit, vaig emprendre amb il·lusió la idea de complaure aquella persona que s’interessava pels meus treballs artístics. Vaig començar posant-li un quadre a les hmans demanant-li que el palpés, perquè es fes una idea de les dimensions que tenia. Li vaig comentar que el tema estava desenvolupat en format horitzontal i que es tractava d’una marina. Vaig dir-li que era una marina ambientada en uns moments de marea baixa, a l’Atlàntic, que mostrava en primer terme un parell de barques que estaven mig inclinades a causa del nivell d’aigua insuficient d’aquells moments. Les barques estaven situades a l’esquerra de l’enquadrament segons la nostra posició i els pals formaven unes línies diagonals ascendents d’esquerra a dreta. Uns caps d’amarratge sortien des de la base del quadre fins a arribar a les barques, cosa que ajudava a crear unes línies de perspectiva. I, a causa també del factor de la marea baixa, dels caps penjaven uns bons tous d’algues de color verd fosc.
En Jaume, que així va ser com es va presentar el peculiar espectador, m’escoltava tot concentrat, en silenci i sense haver fet cap interrupció fins aquell moment.
Jo, també sense interrupció, vaig anar parlant-li dels colors lleugerament irisats dels cel, corresponents a l’última hora del sol i ajudats per la humitat creixent. Colors contraposats amb alguns núvols grisosos, que s’ajuntaven visualment amb unes muntanyes progressivament difuminades a la llunyania, fins a confondre’s amb l’horitzó. L’aigua es mostrava calmada. Tan sols amb un petit balanceig just a la seva arribada al primer terme de terra. Era gairebé un mirall en què es reflectien els colors del cel, les siluetes de les barques i els perfils costers a banda i banda. Uns bassals aïllats de la gran massa d’aigua compartien immòbils els reflexos, com si fossin unes postals amb els cantells arrodonits.
Vaig intentar completar la descripció parlant-li de la tècnica emprada, en aquell cas l’aquarel·la, fent-li notar la corresponent manca de gruixos de pintura en acompanyar-li lleugerament la seva mà per la superfície del quadre, i explicant-li que la textura que hi podia notar era a causa del tipus de paper emprat, de grau mitjà.
En notar una petita pausa en les meves explicacions, en Jaume deuria interpretar que jo ja havia acabat i va prendre ell la paraula. Em va dir: “Meravellós, em sento dins l’escenari descrit, experimento pau i serenitat, noto la fresca de la humitat del capvespre i l’olor de les algues salobres al descobert, però no m’has parlat del parell de gavines que estic segur que voletegen damunt les barques. Un entorn com aquest no estaria complert sense alguns dels seus habitants. A més, he estat sentint els seus gralls i baralles per quelcom que només elles deuen saber”.
Efectivament, jo havia pintat les gavines, però no les havia mencionat. La imaginació d’en Jaume es va apoderar del meu quadre i l’invident va corregir el lapsus de l’autor convertit en narrador.
No sé si realment la imaginació s’hauria de considerar un sisè sentit, però penso que si algun lector sense adonar-se també s’ha endinsat en aquesta pintura invisible, ja en tenim més arguments. En John Lennon també donava voltes a la idea.
