Una victòria per 1-2 a Ripollet serveix per aconseguir l’ascens
Cinc anys després, la UE Castellar torna a Primera Catalana, després d’una de les millors temporades de la història del club, després d’una espectacular primera fase i d’assegurar-ho en la segona. Una victòria per 1-2 en un partit agònic va desfermar l’eufòria castellarenca a Ripollet.
Era un secret a veus que el Castellar aconseguiria l’ascens de categoria, després d’una gran temporada. Tres anys portava lluitant el club per a fer-ho: el primer, la pandèmia ho va evitar, però l’equip va ser finalista de la Copa de Segona Catalana, on va caure als penals amb el Balaguer, el següent una diferència de dos punts ho va evitar i a la tercera, l’equip no ha deixat passar l’oportunitat. Un camí que el club ha treballat de valent i on ha passat de tocar l’infern a tocar el cel.
Els antecedents
La temporada 2017-18, l’última en la llavors màxima categoria del futbol català, va ser l’inici de la penombra d’un equip acostumat a guanyar. Quatre partits perduts lluny del llavors Pepín Valls, pel canvi de gespa, van marcar l’inici d’una llarga travessa pel desert d’un conjunt, que tot i proposar bon joc, va pecar d’inexperiència i joventut enfront de rivals molt contundents. El descens va marcar la dinàmica de la següent temporada, on inexplicablement es va caure al pou de la Tercera Catalana.
La 2019-20, amb un conjunt totalment renovat i fet per aconseguir el retorn a Segona, es va guanyar una lliga interrompuda per la pandèmia, quan eren líders indiscutibles. Amb jugadors com el campió d’Europa ‘Rodri’ en l’eix de la defensa, el club entrenat per un incombustible Juan Antonio Roldán va posar les primeres pedres d’un nou projecte sostingut per una gran part de jugadors de la casa que van continuar creient en el projecte.
Retornats a Segona, la temporada es va cancel·lar i es va reemplaçar per una copa inèdita, amb lligueta i eliminatòries on gairebé un centenar dels equips de la categoria van participar. El Castellar va arribar a la final de Vic, caient als penals enfront d’un clàssic com el Balaguer i sense perdre cap partit de la fase final. Aquesta actuació va posar el Castellar al mapa, sent el rival a batre per la 21-22, un any on tot va començar rodó.
La temporada va anar a la perfecció, sent el millor equip pel darrere d’un inabastable Sabadell B, una de les millors esquadres que s’han vist en els últims anys en la categoria. Però va arribar l’inici del 2022 amb dos mesos de crisi, on els blanc-i-vermells van perdre punts inexplicables per les nombroses baixes que van patir, recuperant-se en el tram final, però quedant a dos punts de l’ascens, que finalment es va emportar la Pirinaica.
La festa va continuar al vestuari. || A. San Andrés
Final Feliç
Aquesta temporada no es podia fallar. La creació de la Superlliga catalana feia necessari l’ascens de més equips, però com sempre, el grup 4 de Segona havia de ser un dels més durs. Enquadrat amb els equips del Berguedà i Bages, es va mantenir la base de la temporada anterior, reforçant-se amb jugadors contrastats. La retirada de ‘Rodri’ era la baixa més sonada, però l’equip havia pres bona nota del seu tarannà, un intangible d’un valor incalculable.
Des de l’inici, l’equip va ocupar les primeres posicions, sense donar treva a rivals com Berga, Joanenc o Puig-reig, quallant actuacions de llibre per a obtenir un total de 47 punts de 60 possibles, cedint dos empats i només tres derrotes, a banda de ser l’equip més golejador (51) i el menys golejat (19), amb nou partits amb la porteria a zero.
La segona fase va deixar a San Juan Atlético, Montcada, Joanenc, Puig-reig i Ripollet com a rivals, entrant en segon lloc pel coeficient marcat per la catalana. Una victòria a San Juan de Montcada -camp on feia 11 mesos que ningú guanyava- va deixar clares les intencions, però la duresa dels rivals va fer patir més del compte, caient en tres dels cinc primers partits. Una golejada per 5-1 amb un ascendit San Juan va encarrilar de nou l’ascens, però el Joanenc va evitar cantar victòria en el primer match-ball. Ripollet, que depenia de guanyar-ho tot per a no perdre les possibilitats, va ser l’últim escull per aconseguir-ho, en un partit que es va complicar en el tram final.
Amb una primera part de manual i un 0-2 en 20 minuts, els locals van retallar a sis del descans i en la segona van fustigar els castellarencs, capaços d’aturar l’embat a la porteria de Pablo Martín, que s’ha convertit en un dels millors porters de la categoria en la temporada de la seva consagració. Es va patir de valent, però l’actuació heroica dels 11 jugadors al camp va servir per a no deixar escapar una jornada més, el lluitat ascens.
Després de gairebé 10 minuts de descompte i una pilota al pal dels locals, l’alegria es va desfermar per fi sobre la gespa del Municipal de Ripollet, on equip i afició van festejar, desterrant els nervis. Cares alegres, eufòria, llàgrimes d’alegria i emoció van certificar una lluita que va arrencar fa quatre temporades amb l’ascens des de Tercera.
“Ha sigut una temporada molt llarga i on hem acabat arribant justos de gent, però al final, com diu el míster, cada esforç té la seva recompensa i ara hem de gaudir del moment. L’any vinent amb les forces renovades i a seguir” va explicar Víctor León, que aconsegueix el seu tercer ascens amb l’equip de la seva vida. “Hem començat bé el partit. Tenim un estil de joc, però ens sabem adaptar als partits. Hem sabut patir i potser hem tingut la sort dels campions, però qui la busca, obté la seva recompensa” va concloure un l’eufòric capità castellarenc.
Amb dues jornades encara pel davant -Puig-reig al Cortiella i Montcada a la Ferreria- l’equip presidit per Miki Vilanova podrà gaudir del futbol sense nervis i agrair a casa, l’ajut de l’afició que ha fet costat durant tota la temporada a l’equip i que a Ripollet, no va voler perdre’s la festa.
