220401 MDS 2022 Etapa 5 12_1440x961
Els castellarencs Guillem Marchal i Josep Maria Calvet en una de les jornades de la Marathon des Sables. || Marta Bacardit
21/07/2022 Esports
Sobrevivint al desert del Sàhara

Guillem Marchal i Josep Maria Calvet van completar la Marathon des Sables, una de les proves més dures del món

Albert San Andrés

Per participar en algunes proves esportives, un punt de bogeria sempre és necessari, però per a participar en la Marathon des Sables potser s’ha d’anar més enllà. Aquesta prova és una marató d’autosuficiència pel desert, amb una distància de 250 km repartida en sis etapes i en què els participants han de portar el seu equipament i el menjar per sobreviure. Tot això regat per la climatologia del Sàhara marroquí.


Els castellarencs Guillem Marchal i Josep Maria Calvet van ser dos dels valents que es van proposar completar aquest repte i ho van fer amb un rerefons solidari per a ajudar l’entitat Obrir-se al Món dedicada als infants amb autisme, una organització liderada per la fotògrafa Marta Bacardit i que abans de la cursa estava a punt de la desaparició per falta de fons.


Diuen que el món és un mocador i Marchal, un emprenedor de 43 anys, i Calvet, un constructor de 46, es van conèixer sobre la fina sorra del desert africà. Tot i ser de Castellar no es coneixien fins llavors i van poder compartir experiències i consells, ja que Calvet havia participat en l’edició del 2012, mentre que Marchal era debutant. Tots dos van formar part dels nou corredors de l’equip de l’ONG per l’autisme.


“Mai m’havia plantejat de fer una cursa com aquesta, feia ultratrails, però fins que no vaig conèixer la Marta i la seva associació no m’ho vaig pensar. La idea era fer visible aquesta associació, que passava per problemes financers, per poder salvar-la”, remarca Marchal, mentre que Calvet explica que “aquesta prova és més un tot en general que la circumstància d’haver de córrer. Allà no sents mai dir a ningú que té mal de cames. Et queixes de tot menys de les cames”. I és que aquesta prova és més que una cursa. És un repte vital.


La proliferació d’aquest tipus de curses desèrtiques en els últims anys, en què el negoci organitzatiu impulsa aquests reptes radicals, ha desembocat en proves com aquesta, la Titan Desert o les diferents curses de motor existents. “Sempre s’ha dit que la Titan Desert és la Marathon des Sables dels ‘pijos’, ja que allà tens tot el que no tens en aquesta: bar, llit, dutxa...”, afirma Calvet rient, amb Marchal confirmant les paraules del seu company.


Els participants han d’organitzar la seva motxilla el dia d’arribada al bivac, on han de posar tot el més indispensable per sobreviure: menjar per a sis dies, sac de dormir, roba, etc. L’únic que proporciona l’organització és l’aigua, uns 10 litres per jornada, que han de servir per beure i rentar-se. “Aquesta cursa és la vivència, l’experiència i viure-ho tot. Vas amb el que portes a sobre durant els sis dies, no tens res més. L’organització només t’obliga a portar 2400 kcal diàries per àpat i un pes mínim de 5 kg i màxim de 10 a la motxilla”, explica Calvet. “Des d’allà només pots anar cap avall”, diu Marchal.


L’estratègia i el material amb el qual s’inicia la cursa és un dels moments més importants. Són sis etapes amb uns 40 km diaris, excepte l’etapa llarga de 80 i una final de 9.


“Pel que fa a córrer potser no és la més dura, ja que el desnivell no és tant, però en l’àmbit estratègic has d’estar molt preparat”, afirma el constructor castellarenc, mentre que el seu company detalla que “el tema psicològic és el pitjor. És molt dur. Passes gana, esgotant les quilocalories. El segon dia vas llençant coses perquè vas passat de pes. Fins i tot avorreixes l’aigua, ja que és l’únic que pots beure. Les distàncies et maten psicològicament, per no parlar de les tempestes de sorra, que sembla que siguis dins d’una pel·lícula de Hollywood. Les haimes són plenes de sorra i acabes dormint a sobre per no haver de treure-la i cansar-te més. Et rentes amb tovalloletes i l’aigua de beure”.


Córrer no és el més important. El tall el marca un berber amb un camell que fa l’etapa caminant. La major part dels abandonaments són per causes físiques o mentals, però no per temps, ja que hi ha marge sobrat. “És una cursa per a grans caminadors, hi ha gent que ho fa així i és, fins i tot, difícil d’agafar la gent que la fa caminant”, coincideixen tots dos.


“Ja saps on vas i tot i les adversitats, al final tot és satisfacció. T’agrada tot i la fas gran amb l’acumulació de petites coses. És el fet de superar-te cada dia una mica més. És un punt de creixement personal i autoconeixement. No trobes a faltar res, ni tecnologia ni res”, expliquen, mentre tornen a coincidir que “et fas un fart de plorar en tot moment, sobretot quan et porten el missatge diari de la família”.


Tots dos van aconseguir completar la prova i salvar, juntament amb el seu equip, l’ONG Obrir-se al Món gràcies a la venda de quilòmetres dels seus participants, que continua oberta a https://www.obrirsealmon.org/.  

Comparteix
M'agrada
Comentaris