Mar Hernández va participar per quarta vegada a la Titan Desert, la cursa per etapes més dura del món. || cedida
Mar Hernández va participar per quarta vegada a la Titan Desert, la cursa per etapes més dura del món. || cedida
16/05/2019 Esports
Mar Hernández, la lluita contra el desert

L’artista castellarenca va fer del ciclisme el seu leitmotiv i ja porta quatre edicions de la Titan Desert

Mar Hernández és sobradament coneguda a Castellar per la seva faceta d’artista −la Dona Acollidora i la Benvinguda a Castellar− però probablement poca gent coneix la història que hi ha al darrere d’aquesta artista que ha participat quatre vegades en la Titan Desert, la carrera ciclista per etapes més dura del món.


Escultora i professora a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, el 2007 va ser diagnosticada de càncer, motiu principal pel qual va començar a muntar en bicicleta d’una manera fortuïta: “Va ser per gestionar el diagnòstic i la notícia. M’acabaven de regalar una bici i va ser la manera de no donar-hi tantes voltes al cap” reconeix, mentre explica que “en el moment et diuen el nom però no el cognom de la malaltia i totes aquestes setmanes que passen entremig has de gestionar el temps d’alguna manera per no perdre el cap”.
Amb la bicicleta com a escapatòria, el repte que Hernández va plantejar-se va ser acabar la Titan, sense marcar-se cap meta esportiva a nivell de resultats. La d’aquesta edició ha estat la quarta vegada que ha participat en la prova, ja que anteriorment ho va fer el 2015, 2016 i 2017. En la primera edició, després d’un tractament de quimioteràpia, es va quedar a 30 km de la primera etapa, en la segona va quedar fora del tall de temps, tot i que va acabar fora de classificació. El 2017 un cop de calor va deixar-la fora de combat.


La Titan no és una cursa apta per a qualsevol: sis etapes de navegació i velocitat que van dels 61 als 119 km, d’un total de 518, sobre l’arena i el desert del Sàhara marroquí.


Cada participant pot escollir què durà a sobre durant l’aventura, per als organitzadors són obligatoris els tres litres d’aigua del Camelbak i el geolocalitzador. Els ciclistes, però, han de carregar amb certa quantitat d’aliment per a la jornada i eines per reparar la bici.


“Vaig intercalar els tractaments amb la bici i vaig fer un canvi de vida. Cinc anys després, quan m’havien de donar l’alta, van tornar-me a diagnosticar un càncer” explica la castellarenca, que fa 11 anys que munta en bici “a empentes i rodolons”, intercalant-ho amb alguna de les sis intervencions a les quals s’ha vist sotmesa.


“La Titan me la va plantejar el meu metge, que també és ciclista, però va quedar en suspens perquè va tornar a aparèixer la malaltia. Després del segon tractament vaig reprendre la il·lusió per aquesta aventura” confirma.


En aquesta última edició, Mar Hernández ha col·laborat amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Catalunya (AECC), en un repte per recaptar fons (https://www.migranodearena.org/reto/20057/cancer-con-bici) per a la lluita contra la malaltia, en què fins al tancament d’aquesta edició havia recaptat 1.270 €.


Segons explica la ciclista a la pàgina del micromecenatge “aquesta és la resposta a la disminució de més del 64% de fons públics destinats a la millora de condicions de vida de les persones afectades pel càncer”. Per aconseguir el repte es va crear l’equip Oncobreast Bike, en què Hernández i tres ciclistes més, Natàlia Cebrià, Lola Granados i Laura Villén van participar en la prova.
Sobre el terreny, la de Castellar va seguir la prova juntament amb un conegut, Adolfo Chavero, amb qui va rodar la major part del camí.


Aquesta edició serà recordada per la mort d’un participant la segona jornada de la prova, una etapa de navegació entre Merzouga i Ouzina, on les condicions meteorològiques van ser brutals, amb una calor extrema i tempestes de sorra.


Per sort, l’ambaixadora de la marca Orbea va escollir no passar per la zona de dunes i saltar-se els punts de controls, tot i la penalització a final d’etapa, vorejant-les. Un encert que potser els va salvar la vida a ella i al seu company: “a la Titan has de tenir molt cap. No perdre la perspectiva de perquè ho fas i conèixer-te al màxim, sabent quins són els teus límits”.


La tercera etapa va ser neutralitzada per aquesta desgràcia, però a partir de la quarta i fins al final, les condicions encara van empitjorar més i va arribar a ser, com explica la castellarenca, “la pitjor de les quatre edicions en què he estat”, en un any en què ni tan sols podien dormir amb certa comoditat per culpa de les constants tempestes de sorra i fins i tot pluja. El vent arribava a aixecar a la nit la haima on dormia. El canvi de la sensació tèrmica −no va poder fer una adaptació com cal− i l’extrema baixada de temperatures a la nit tampoc van ajudar gaire.


Per sort, Hernández va poder arribar sense cap contratemps i acabar per primera vegada dins del temps reglamentari, marcant 46 h 44’ 17” damunt la bicicleta. “Mai m’ha importat la posició ni els premis, només el repte” conclou aquesta castellarenca, afirmant que ara és un bon moment “per mirar endavant amb reptes nous”, i deixar enrere les aventures a la Titan Desert.  

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris