Georgina Garcia: “En la vida, t’has d’equivocar per aprendre”

· Vas aconseguir un gran inici de temporada, amb la primera eliminatòria de la Fed-Cup on vas ser l’estrella!
La setmana al Japó va ser increïble, va ser una de les millors de la meva vida. No per com vaig jugar, ja que no vaig sentir-me del tot còmode, sinó per com va anar tota la setmana, el treball en equip i el bon ambient. Jugar per equips és el millor que hi ha, tant de bo ho pogués fer cada setmana. Va ser espectacular i tornar a repetir-ho serà difícil.

· Tot i això, un any molt complicat.
Molt. He pres decisions molt dolentes. En la vida t’has d’equivocar per aprendre. Si comencés l’any de nou, prendria decisions diferents, però no em penedeixo de res, perquè per aprendre t’has d’equivocar i sé que tot el que faig serveix per a millorar com a persona.

Les decepcions més grosses han estat no poder entrar al quadre final d’Austràlia, Roland Garros i Wimbledon?
No ho crec. No sabria dir quina és la decepció més gran. Ara mateix em sento molt bé entrenant i quan competeixo, per pressions meves, no aconsegueixo jugar com m’agradaria.

· Creus que les decisions en els torneigs en què has competit després de la Fed-Cup és el que més ha afectat al teu rendiment?
Ha estat un cúmul de tot. No vaig començar bé l’any i amb una pretemporada mal feta per diferents problemes. Després de l’Open d’Austràlia vaig jugar a Tasmània uns torneigs amb molt de vent que no van ajudar gaire. En acabar la Fed-Cup jugava bé perquè vaig recuperar sensacions.

· La baixada de moral arriba després d’aquesta competició, on et trobes sense entrenador i molt sola.
Vaig sola pel món i no tinc a ningú que m’ajudi en res. M’organitzo tot, horaris, entrenaments, viatges i partits. No tenir ningú al costat és molt difícil, per això, quan vas a la Fed-Cup, on tens suport per a tot, només t’has de preocupar en donar el 100% a la pista. Aquestes setmanes m’han afectat perquè no puc anar amb un grup. Quan mires cap a fora i no trobes a ningú et poses molt trista i estic cansada d’això. Necessito ajuda, ja que porto molts anys fent les coses per mi mateixa.

· Després d’un daltabaix així, ara només et queda tornar a créixer.
Aquesta setmana jugo a Stuttgart, però estic nerviosa perquè no m’agraden les condicions. No estic amb la confiança i tinc molts dubtes per la temporada que porto. M’acompanya la meva mare. Tot i això, tinc il·lusió per tornar-ho a fer bé i sortiré d’aquesta, estic convençuda.

· Ets al 225 del WTA, quin objectiu et planteges en endavant?
L’únic que necessito ara és jugar partits. Intentaré jugar el màxim possible. L’únic que m’importa és agafar el ritme de la competició, al marge del rànquing que tingui, tot i que tornar al top-200 estaria bé. Recuperar la confiança és l’objectiu principal.

· En dobles però, l’any està sent bo i ets a les portes del Top100!
Aquí no tinc problemes, perquè és diferent. No tinc tanta pressió com en l’individual, no sé per quin motiu. És una pressió d’equip que gestiono millor i ens ho passem bé. Tinc en ment trobar una bona companya per poder arribar als Jocs Olímpics.

· De fet, a banda dels resultats esportius, la teva fama segueix creixent i els “#huracaneros” són legió.
Sóc molt propera amb la gent i molt emocional. No hem considero millor que ningú i agraeixo molt el suport de tothom. En moments així és quan t’adones de qui val la pena. Quan guanyes tothom va al darrere teu i et surten amics sota les pedres. Quan perds, no ets ningú. Així és com t’adones de la gent que val la pena.

· Tenir tants seguidors, et dona empenta a l’hora de jugar?
Tot el suport de la gent és molt important per a mi. És molt maco que la gent es preocupi per tu, però el tenis és un repte molt personal, on t’has de demostrar a tu mateixa del que ets capaç. Tots tenim un rival a superar, com Federer i Nadal o Cristiano i Messi. En el meu cas jugo a tenis per a superar-me a mi mateixa i després ja veurem qui serà. El meu enemic sóc jo.

· Què li diries als teus seguidors castellarencs de cara al segon tram de la temporada?
Que segueixin sent com són i agraïr tot  el suport que rebo d’ells sempre. És molt maco. Només els puc dir que tiraré endavant, ja que després dels núvols sempre surt el sol.