El castellarenc es retira com el pilot amb més campionats d’Europa de la història i un total de 14 títols
Un dia després de provar l’Honda del Team LaGlisse, Carmelo Morales es va acomiadar de tothom amb una foto al podi de la Copa Cagiva (1997) i un emotiu missatge a Instagram anunciant la seva retirada: “Ha estat una llarguíssima aventura, en la qual he gaudit molt, amb uns inicis al·lucinants que haurien estat impossibles sense la força de la família i dels Larry’s. Em sento molt afortunat d’haver trobat grans amistats pel camí”.
Els que hem tingut la sort de tractar-lo de prop només podem tenir per a ell paraules d’elogi. Ha estat un dels millors pilots de la història del motociclisme nacional i continental. Un d’aquells pilots que deixen empremta.
Carmelo Morales baixa de la moto als 43 anys i traçar un paral·lelisme amb Valentino Rossi és inevitable: pilots longeus, amb una llarga llista de títols i un carisma inigualable. Figures difícils de reemplaçar i sense les quals els respectius campionats es queden orfes dels seus fills pròdigs.
I és que ‘Carmelito’ (Castellar, 1978) passa per ser un dels millors pilots de la història del motociclisme nacional, només superat en títols nacionals per noms com els d’Ángel Nieto, Jorge Martínez “Aspar”, Benjamí Grau o Ricardo Tormo, entre d’altres. Amb sis, és l’únic pilot de l’era moderna que ha aconseguit un palmarès d’aquesta mena i per descomptat, el millor del segle XXI. Però on ha destacat per sobre de tothom ha estat en el Campionat d’Europa de motociclisme, on amb sis és el millor pilot de la història.
Sense cap referència ni padrí, va començar en el món de les motos a una edat impensable avui dia. Amb 18 anys i després d’un greu accident contra un camió al polígon, la seva família va decidir comprar-li una moto per a evitar que es tornés a fer mal. El seu pare i el seu tiet no volien que s’acabés matant al carrer com han explicat en alguna ocasió i li van buscar un equip en una de les copes de promoció més importants de finals dels 90. Amb una 125 cc va arrencar la seva carrera en la Copa Cagiva del 1996, campionat on es va imposar un any després, per a fer el salt a la Copa Aprilia de 250 cc, on també després d’un any d’adaptació, va ser campió el 1999.
Amb el canvi de dígit va iniciar el seu idil·li amb el campionat que més tard el veuria triomfar, però els inicis no van ser gaire encoratjadors. Sis temporades en terra de ningú van desaprofitar el talent del ‘Larry’s’ que va aconseguir dos sisens llocs finals en 2003 i 2005 sobre una Suzuki. Però va ser llavors quan el Team LaGlisse es va fixar en ell i Jaime Fernández-Avilés li va donar un seient en l’equip filial de l’equip mundialista. I va arrencar la llegenda.
Després de dos campionats seguits acabant subcampió pel darrere del murcià David de Gea, Morales era tricampió d’Espanya entre 2008 i 2010, amb l’afegit que aquest últim ho feia en la categoria intermèdia de Moto2, de recent creació, marcant el seu nom en lletres d’or com a primer campió en aquesta categoria.
En paral·lel, també va aconseguir imposar-se en l’europeu (2008, 2009, 2010) i va debutar com a wild card al mundial de Superbikes (2007, 2008), sent capaç d’entrar als punts en la primera de les curses i amb una moto força inferior a la resta.
La infraestructura de l’equip madrileny li va garantir un bon material que ell va fer campió i va ser el 2010 quan Sito Pons va pensar en ell per a reemplaçar al lesionat Axel Pons en el mundial. Però el seu debut no va poder ser pitjor i el ‘31’ ens deixava gravades a la ment unes esfereïdores imatges en la recta del circuit de Montmeló, on un toc a l’arribada amb Kenny Noyes el feia caure en la recta quan lluitaven per la setena posició. Tres mesos després de fracturar-se una vèrtebra, i quan tothom dubtava de la seva recuperació, es va imposar de nou en l’europeu, tornant al mundial per a disputar les dues últimes proves de l’any a Portugal i València, amb la Suter del Racing Team Deutschland. El 2011 era l’any on havia d’explotar al mundial, però no va ser fins a la cursa de Catalunya quan el Desguaces La Torre li donava el seient de Moriwaki-Suter en substitució del japonès Kazuki Watanabe, completant set curses abans de retornar al CEV, on va ser segon.
L’edat el va allunyar del mundial, no obstant el 2012 va repetir el doblet a Espanya i Europa, per a ser segon durant els següents dos anys amb una Kawasaki. El retorn de Yamaha amb el LaGlisse li va proporcionar els dos últims campionats d’Europa, on la cita única d’Albacete va convertir-se en el FIM CEV Repsol, amb rang d’europeu en Superbike i Moto2, i de mundial júnior a Moto3.
Geni i figura: Carmelo Morales en una sessió de fotos per L'Actual al circuit de Xest.
‘Carmelito’ no va donar opcions als rivals, sumant dos consecutius el 2015 i 2016, celebrant l’aniversari de la marca Yamaha en l’última cursa a Xest, vestida amb els mítics colors gro-i-negres popularitzats a finals dels 70 per Kenny Roberts. Allà, en la mateixa recta del Circuit Ricardo Tormo, va protagonitzar una exclusicva sessió de fotos per L’Actual, on va deixar unes simpàtiques instantànies que reflectien el gran carisma d’un pilot que sempre s’ha identificat amb Castellar.
La desaparició de la categoria gran del FIM CEV l’any següent, el va fer tornar al nacional sota la batuta de l’EasyRace d’Eduardo Salvador, separant la trajectòria del LaGlisse onze temporades després. Amb la BMW va guanyar en 2017 i 18, passant un any en blanc en 2019, on després de 13 temporades no aconseguia guanyar cap cursa.
El 2020 va fitxar pel Cardoso Racing i arribant a l’última cursa de Jerez amb opcions, el finalment guanyador Román Ramos el tirava a terra, proclamant-se campió. L’any passat va reaparèixer amb un doblet a Navarra després d’una sanció, però una lesió li va fer perdre’s les dues últimes cites, perdent qualsevol opció de tornar a ser campió, tancant de manera agredolça una de les trajectòries més brillants de la història del motociclisme, amb un total de 14 títols.
