El quartet de jazz Dumpy Lobsters va inaugurar el cicle de concerts de les Audicions Íntimes de L’Aula amb una actuació refrescant
La inauguració de les Audicions Íntimes va omplir de bones vibracions dijous passat l’Auditori amb el quartet de jazz Dumpy Lobsters, que es van embutxacar el públic tan bon punt els van saludar. El cicle de concerts de L’Aula és un diàleg obert entre els músics i els espectadors, de bracet amb l’habitual mestre de cerimònies, el divulgador musical Xavier Chavarria Talarn.
Els Dumpy Lobsters (les llagostes grassonetes) són Xavier Algans al piano - de la Big Band de Terrassa i director musical de l’Institut de Teatre - , Òscar Font al trombó i la veu - membre de La Locomotora Negra i Barcelona Swing Serenaders, impulsor de la Fundació Catalana de Jazz Clàssic i que ha col·laborat amb Woody Allen a Nova York - , Juli Aymí al clarinet - membre de formacions com Three Cool Cats o la Barcelona Jazz Orquestra, i Artur Regada al contrabaix i la veu - membre de la històrica La Vella Dixieland i de la Orquestra Simfònica de Sant Cugat de Vallès.
Així, entre altres qüestions, els Dumpy Lobster van explicar que el primer enregistrament d’una composició de jazz va ser el 1917 amb la Original Dixieland Jazz Band, i que a Nova Orleans el pianista Jerry Roll Morton va ser el primer músic que va transcriure jazz en una partitura. Morton es va adjudicar el sobrenom de l’Inventor del jazz, un títol que el quartet va corroborar que era ben merescut. La banda convidada va narrar algunes anècdotes de la seva trajectòria, però sobretot van enumerar amb senzillesa les regles del joc de la improvisació. Només qui domina la tècnica i té la desimboltura de molts anys de carretera, pot entendre amb una mirada que el company d’equip prendrà el relleu per dur a terme una pirueta musical. El contrabaixista Artur Regada va reconèixer que per ser un bon músic de jazz has de “compartir, socialitzar i col·laborar. La rigidesa i el jazz són enemics. Com més generositat hi ha, millor funciona l’equip”. Els Dumpy van assegurar que de fet el jazz “és com una litúrgia” i que primer “s’exposa la melodia, després s’obren espais per improvisar, per finalment tornar a la melodia i tancar amb un final”.
Tot plegat, amanit amb un repertori clàssic i en alguns moments traduït a l’imaginari català. Aquest va ser el cas del clàssic I Can’t Give You Anything but Love, una tonada que va popularitzar Billie Holiday i que van rebatejar com No et puc oferir res més que amor, xata! Abans de cantar-la, Font va explicar la història d'amor entre bambolines de Billie Holiday i el trompetista Lester Young, o com ells es deien afectuosament Lady Day i The Prez. Altres cançons com One More Kiss Dear, la luctuosa St. James Infirmary o Exactly Like You van sonar en un concert en què fins i tot el clarinetista Juli Aymí es va atrevir a ballar lindy hop i els assistents a cantar i fer petar els dits tímidament. Menció especial a la composició que Font va fer quan era tot just un adolescent, inspirat per l'anunci de cafè de Juan Valdez, un contrapunt de música llatina abans de l'última sorpresa musical. Per acabar, un final apoteòsic amb una versió a l’estil del Duo Dinàmic - com va advertir el quartet - d’All of me. Que el swing i el bon humor mai ens fallin!
