El muntatge homenatja els refugiats d'Argelers i totes les persones refugiades que encara avui segueixen fugint i patint injustícies
A Castellar del Vallès, el Maldà Teatre va presentar Rastres d'Argelers dissabte passat, en doble sessió, a la Sala de Petit Format de l'Ateneu. La proposta d'Aina Huguet, responsable de l'autoria, direcció i interpretació de l'obra (acompanyada a l'escenari per l'actriu, a la gira, Anna Bertran) aconsegueix explicar la història tràgica dels camps d'Argelers. Amb bona dosi de poètica i, el més important, explicant sense embuts la crua veritat del que va passar, Huguet endinsa l'espectador en el moment històric. Ens situem a l'hivern de 1939,al sud de França, a la platja d'Argelers. Fred, vent, gana, set. Centenars de milers de persones que van arribar a una platja després de creuar mig país i els Pirineus, fugint de la Guerra Civil i buscant esperança.
A la platja, sorra, mar i res més. El que se'ls havia promès com a camp d'acollida no és res més que un camp de concentració de condicions insalubres. Encara avui, quaranta anys després, el govern francès ni espanyol no han volgut reconèixer el camp de concentració com a tal. Els guàrdies senegalesos custodiaven aquest espai que, convertit en infern, veuria morir milers de persones: De gana, de set, de malaltia, o de tot plegat. L'únic barracó que hi havia a Argelers era el que se'n deia hospital, l'únic lavabo que hi havia era la vora del mar, l'únic abric, quatre mantes brutes i algunes robes. La desesperança està servida. I el dolor es palpa en pròpia pell i en la dels altres refugiats, abandonats allà i tractats pitjor que animals.
Sense estalviar-se ni una coma, Huguet narra la tragèdia del que va passar a Argelers en boca de dues dones que es coneixen al camp - la Lola i la Maria -. A través d'elles, el públic és conscient dels periples i patiments que moltes persones que van exiliar-se a França fugint de la Guerra Civil van patir. Persones de totes bandes, de condicions socials diverses, no sempre compromeses políticament, com en canvi se'ns explica a vegades aquest període de la història, havent-hi és clar, també republicans i republicanes compromeses, però no només.
Rastres d'Argelers no és una obra reparadora, catàrtica ni plena d'esperança. No és una ficció, sinó una obra documental, i un material tan necessari com explícit. La història es pot explicar de moltes maneres, segons el llenguatge que s'esculli, i Huguet aconsegueix que la tendresa d'aquest llenguatge, entre tanta barbàrie, aflori a través d'aquest diàleg que s'estableix entre les protagonistes. Tan verídic, tan emotiu i tan necessari per entendre, també, i per conèixer.
En acabar l'obra, el púbic queda una mica atordit, en ser conscient de la capacitat de l'home de tanta barbàrie. Els refugiats no van ser només a Argelers, que segueixen essent avui al Mediterrani, i a molts altres punts del planeta. I que parlar-ne és el primer pas per fer-los homenatge. Posar paraules al que va passar i passa per impedir que segueixi passant.
