El passat cinèfil de Castellar

La setmana passada, l’Acadèmia del Cinema Català homenatjava les sales de cinema centenàries de Catalunya.  Només en queden 13.  A Castellar del Vallès  no n’hi ha hagut de tan longeus però sí que es recorden sales que daten de principis del segle XX, com Cal Tort – La Pajarera, situat al carrer Major, 33, on hi havia el Cafè de La Ruixadora, el primer local que va projectar cinema mut al poble. Més endavant, cap al 1915 i fins al 1920, a la plaça Calissó hi va haver La Rabassada, on es van exhibir pel·lícules com Eddie Polo i Perla Blanca, fetes d’episodis.  De l’any 1931 al 1934 es recorda el Cafè - Cinema Mundial. Josep Lloret Ferrer, cafeter de professió i antic conserge de la Societat Coral La Llebre, va comprar l’edifici. Allà es va projectar per primer cop una pel·lícula sonora, Un plato a la americana. El cinema Excelsior, ubicat al Patronat Obrer Sant Josep, a la crta de Sentmenat, va funcionar des del 1916 fins als anys 40. Impulsat per Mn. Torres Vergés, tenia un cafè, una sala d’espectacles, escenari i, possiblement, la primera platea inclinada del poble. 

L’Ateneu Castellarenc va néixer als anys 20 i va seguir fins als anys 80, situat al carrer Major. A partir dels anys 30 s’hi van projectar films de cinema sonor, que es feien al primer pis (actual Sala de Petit Format de l’Ateneu). 

L’Edifici Patronat Tolrà - Centre Parroquial va ser actiu des dels anys 40 fins al 1972, ubicat a l’aula gran de les “niñas”. Acció Catòlica hi organitzava activitats per a infants, també sessions de cinema. Cap als anys 50, el cinema i el Centre Parroquial (de nova creació) es van traslladar a l’escola de “niños”. El propietari del cinema Califòrnia el va arrendar per a fer-hi cinema. “Es projectaven pel·lícules per a infants”,  recorda el cineasta castellarenc Pere Joan Ventura.  Afegeix que “intentava ser un cine apte, tot i que de vegades se’ls colaven coses que deies, ai la mare!”.

Cinema Califòrnia

El cinema Califòrnia és, pels nostres contemporanis, el cinema més recordat al municipi. Situat al carrer de Sala Boadella, amb entrada davant de la biblioteca, des del 21 de juliol de 1945 fins a l’abril de 1991 s’hi van fer projeccions. Emili Torras Vergés va fer construir aquest edifici, que comptava amb un auditori – cinema i un cafè al primer pis. Es va inaugurar amb les projeccions del ‘NO.DO’,  El vaquero y la dama i Perfídia. Josep Oliver el va mantenir i reformar, i l’any 1964 ja hi podien cabre fins a 1.000 espectadors.

El director Pere Joan Ventura recorda el cinema des de ben petit: “hi anava cada setmana i procurava asseure’m al seient  1 de la fila 1”.  En aquells anys, el cinema Califòrnia “era un centre de tota la societat castellarenca, on hi anava tota mena de gent, s’arreglaven per anar-hi”. Cada dissabte i diumenge hi havia cinema, era un lloc d’encontre pels castellarencs, “una finestra oberta a la vida, al món, amb el cine anaves a parar a tot arreu”, diu Ventura. La censura franquista havia prohibit pel·lícules i sempre “donimava el cinema americà”. Lo que el viento se llevó i, més tard, Esplendor en la hierba són pel·lícules molt recordades per Ventura. Els westerns també estaven molt de moda. La censura ja venia feta, “a vegades, es feien aberracions, com canviar diàlegs que podien donar un resultat encara pitjor”.  Les pel·lícules es projectaven doblades al castellà. “Es feia cinema en blanc i negre, en color i, fins i tot, en relleu, et posaves unes ulleres ”, tot i que “mai van sortir massa bé aquestes històries”, afegeix Ventura. Quan s’acabava la pel·lícula sonava música de Franck Pourcel a la sala i els espectadors sortien.

Les grans empreses de distribució americanes, cada vegada que tenien una pel·lícula esperada, “et feien quedar 10 o 12 pel·lícules més que no tenien cap interès comercial”. Davant d’aquest fet, el cinema Califòrnia va optar per fer sessions els dimarts. I també dijous.

I es va crear un cineclub. Al propietari li va anar bé tenir quantitat de pel·lícules perquè les que no tenien interès comercial, “interessaven als del  cineclub”. A Castellar,  comptava amb més de 100 socis, “i és que era un element de resistència contra el franquisme”, apunta Ventura. La gent no anava a veure només una pel·lícula sinó com “es criticava la situació de la dictadura, i això estimulava molt”.  

Una dada curiosa és que el 40% dels socis actuals del Club Cinema Castellar Vallès (CCCV) són les mateixes persones que, “amb vint-i-pocs anys, ja eren sòcies en el primer cineclub”, afirma el cineasta.  L’any 1991, el cinema Califòrnia seria enderrocat i en lloc seu s’hi van fer pisos i un centre comercial. 

^{Pere Joan Ventura, cineasta castellarenc. Q. P.}