En un llibre, s’endinsa en el classicisme vienès; en l’altre, acosta la poesia als infants fent un símil amb el circ
El prolífic traductor i poeta castellarenc Miquel Desclot presenta dues novetats editorials. Són dos llibres que exploren dues temàtiques diferents i que van destinats, alhora, a dos públics diferents, però que queden units per una mateixa cosa: la música.
En el primer llibre, titulat L’edat d’or de la música. El classicisme vienès, Desclot recupera un cicle de conferències que ell mateix havia exposat i escrit l’any 1991, quan es van commemorar els 200 anys de la mort de Mozart. “En aquell moment, jo col·laborava al servei de música de la Fundació de La Caixa i els feia alguna presentació de concert, els traduïa textos del programa de mà”. A través del seu bon amic Josep Pons, i gràcies a la petició de la responsable d’aquest servei, Maria Carmen Palma, “vaig rebre la petició de fer alguna conferència amb motiu de la commemoració a Mozart”. I Desclot en va acabar fent 10, de conferències, que deixaria escrites, encara sense publicar.
Va ser l’any 2002 quan Angle Editorial “em va proposar editar les conferències en un llibre, que es va esgotar de seguida”. Alguns professors de música havien trobat el volum molt interessant “perquè era amè i, alhora , ajuda a entendre les maneres de fer de la música de l’època”.
Així va ser com l’editorial Ficta Edicions i Produccions es va interessar per fer la reedició del llibre. “És una editorial que edita partitures, discos i llibres de temàtica musical”. Desclot l’ha revisat, hi ha afegit alguns altres autors i, “sobretot, he canviat de dalt a baix les propostes fonològiques, ja que des de l’any 1991 ha plogut molt”.
Al llibre, amb pròleg de Josep Pons, Desclot explica l’escenari del classicisme, per què sorgeix i què passava a la Viena de l’època. També parla dels precursors i coetanis, de la simfonia co ma gran creació instrumental de l’època, basada en la forma de sonata, de l’adveniment del piano que s’imposa al clavicèmbal, de la música de cambra, del concert per a instrument solista, de l’òpera, de la música religiosa, “un capítol explicant la transició de la il·lustració al romanticisme” i el naixement del romanticisme, amb la unió de poesia i música.
'L'edat d'or de la música. El classicisme Vienès', editorial Ficta Edicions i Produccions
'Nas de pallasso'
El llibre de poesies Nas de pallasso Nas de pallasso inclou 38 poesies dedicades a diverses figures de circ: el nunci; l’envelat; carros i caravanes, la taquilla; la directora de pista; els músics; el Carablanca i l’August; ‘Eva contorsionista’; el domador de cadires; ‘Dos nens de la primera fila’, “on he inclòs els meus nets Blanca i Llorenç”; ciclistes aeris; la família de Saltimbanquis, “que fa referència una quadre de Picasso”; ‘L’os Nicolau no vol ballar’, “fent referència a un personatge de ‘Espriu”; el circ blau “que havia pintat Chagall”, el Pierrot Lunar, entre d’altres.
Va sortir publicat amb l’editorial gallega Kalandraka la passada tardor, editorial a la que considera “de les millors d’Europa”.
“Ja el duia de cap, pensant que volia deixar alguna cosa escrita per als meus nets, i que volia parlar del circ”. El poeta reconeix que és un amant del circ, que defineix com “una festa de la imaginació”. Quan, a les escoles, intenta explicar què és el llenguatge poètic fa un símil amb el circ. “Els explico que les paraules actuen a la pista poètica de la mateixa manera que els artistes de circ actuen a la pista”. En aquest sentit, els artistes de circ fan coses extraordinàries que nosaltres no sabem fer, i això ens meravella. “Però quan aquests artistes se’n van a fer un cafè ja no fan coses extraordinàries”.
Amb el llenguatge, passa el mateix. Les paraules de cada dia són útils però no són emocionants. “Les paraules, perquè siguin emocionants, han de fer coses extraordinàries, i només les fan a la pista poètica”.
I les paraules són sons, vibracions, per tant, el més natural és que quan les paraules fan coses extraordinàries facin música. “Aleshores, els busco una poesia que tingui un ritme marcat i una entonació”, i els alumnes acaben afirmant que sí, que la poesia és música.
'Nas de pallasso', Editorial Kalandraka
