Aquest dijous 6 ha arribat a les llibreries ‘I van passar tants anys’, la primera novel·la de l’escriptora castellarenca, inspirada en la seva àvia Carme
· Quan vas començar la novel·la 'I van passar tants anys'?
Sempre havia volgut escriure sobre la meva iaia. Quan era petita, de fet, ja li vaig fer una cosa escrita a mà, amb uns dibuixets, de les històries que ella m’explicava. Però quan vaig fer-me més gran, vaig voler fer-ho d’una manera més decent. Durant un estiu la vaig gravar i tot, però no m’agradava el que em sortia. Vaig intentar fer contes, una novel·la per a nens però no hi havia manera. Ho vaig aparcar.
· Aleshores, va sortir abans el teu primer llibre de contes per a adults?
Sí, vaig publicar A les ciutats amagades amb l’editorial Rata. I em vaig quedar aclaparada, és que abans del llibre ningú sabia que jo escrivia. Vaig pensar que era un bon moment per recuperar la iaia Carme [Carme Serra], perquè era una cosa entre nosaltres dues, no hi influïa res més. I ves per on, no van sortir contes sinó una novel·la! Tècnicament, doncs, vaig començar-la quan va sortir l’altre publicat però, en realitat, feia gairebé una vida que la gestava.
· Ella la va poder arribar a llegir?
La iaia va morir el passat mes de febrer, hauria fet 89 anys al març. Però sí que hi vaig ser a temps, li vaig ensenyar l’esborrany que ja tenia treballat, li vaig regalar i li vaig demanar permís per publicar el llibre.
· És una crònica de la vida de la teva àvia?
No, és una novel·la de ficció. Però si ella no m’hagués donat el permís per publicar-la, no l’hauria presentat a l’editorial. A l’hora d’escriure el llibre, em vaig adonar que com més m’allunyava de la iaia més podia escriure sobre ella. Potser les altres vegades no m’havia sortit bé perquè encara hi era massa a prop. Quan vaig aconseguir inventar un personatge, amb una trama diferent, vaig ser capaç d’agafar embranzida per escriure-la. Està escrita en primera persona i retrata el període que va des dels anys 50 fins a la riuada del 1962.
· On succeeix la història?
Passa a Castellar del Vallès. Hi surt el Puig de la Creu, Cal Pascuet, el carrer Major, el Palau Tolrà, les fàbriques de la Tolrà. La meva iaia havia treballat molts anys a la Tolrà, dedicada al ram del tèxtil, com sabeu. Era de Gallifa i va venir al poble de Castellar amb 20 anys, i ja s’hi va quedar tota la vida. Saps què em va dir en una ocasió? Que Castellar li havia semblat molt gran! [riu]. Ella venia d’una granja molt petitona de Gallifa i, és clar, comparant-ho...
· La novel·la busca intencionadament una mirada feminista?
No, perquè quan explico coses m’agrada, simplement, explicar-les tal com són, i que el lector en tregui les seves pròpies conclusions, ja sigui amb mirada feminista o no. No m’agrada donar grans lliçons ni reivindicacions, sinó que el lector pensi, que això sí que fa falta.
· En tot cas, sí que fa un retrat de les dones d’aquella època?
Sí, jo volia parlar d’aquelles dones perquè em semblen molt fascinants. Són diferents de les de la generació dels nostres pares, que han anat de pitjor a millor i ho han tingut tot, per dir-ho d’alguna manera. Nosaltres, en canvi, anem de millor a pitjor i potser per això em tira tant. Les dones com la meva iaia tenien tan poques coses per decidir a la seva vida! S’havien de casar, tenir fills i ja està. Se les considerava poc més que un objecte i, tot i així, trobaven la manera de no perdre la seva identitat. Em fascina molt la fortalesa que tenien aquelles dones per no renunciar a certes coses, que ara poden semblar petites, però que aleshores tenien el seu pes.
· Hi havia grans diferències entre els homes i les dones d’aquell moment?
Sí, i de fet, a la novel·la apareix un marit que és com molts homes d’aquella època. Quan es casaven amb una dona era quasi com si la compressin. Jo diria que sí que reivindico les dones, però no ho faig amb una intenció volgudament feminista, simplement les explico com ho feia la meva iaia.
· Busques un rigor històric?
No, des d’aquest punt de vista la novel·la no és gaire fiable. Sí que narro la dècada dels anys 50 però està pensada més des del personatge, del què recordava la meva iaia d’aquella època que va viure. Sí que vaig fer una mica de feina de recerca per saber com era el poble del moment, vaig buscar fotos, sobretot. El llibre Castellar desaparegut em va anar molt bé, en aquest sentit. Però em vaig basar en el que m’explicava ella i els altres avis, a qui els demanava coses sense necessitat d’explicar-los amb quina finalitat ho feia.
· ‘I van passar tants anys’ és la teva primera novel·la, en penses fer més?
Doncs no ho sé! Ha anat així, després de dir tota la vida que jo mai escriuria una novel·la! Ara no sé què faré, amb la mort de la iaia Carme m’he quedat una mica tocada.
