Memòria d’enterrador

Tot i el minimalisme de la proposta escènica, va ser molt fàcil per als espectadors endinsar-se en una història tan dramàtica com la que explica en forma de monòleg ‘L’enterrador’ i que dissabte passat es va poder gaudir en doble passi a l’Ateneu. Amb els llums de la platea encara encesos, l’actor Pepe Zapata, vestit amb una samarreta imperi polsegosa, pren mides de l’escenari i situa objectes mentre de fons sonen alguns dels clàssics de la copla espanyola. De cop, mentre els focus ja sí es concentren en el que passa a l’escena comença a sonar ‘La hija de Juan Simón’, cantada per Antonio Molina, una cançó devastadora que explica la història d’un enterrador de vida desgraciada que ha de donar sepultura a la seva filla morta. Una situació que, de seguida, comprovem que s’assembla molt a la del personatge de Pepe Zapata, un represaliat de la guerra civil condemnat a fer d’enterrador de desenes d’afusellats pel règim, en el moment més cruent de la postguerra quan el bàndol guanyador s’acarnissava en judicis sumaríssims, justícia inhumana de tret de gràcia al crani.

Amb molta convicció, Zapata ens mostra un home psicològicament destrossat pel càstig que ha de suportar fins al punt que estableix diàlegs amb els morts que li van arribant i als quals ha d’enterrar afegint-hi calç viva. Ell, però, com una mena de Robinson atrapat en un cementiri, ha trobat la manera de seguir vivint amb un mínim de dignitat mentre es venja dels seus botxins: intenta donar la millor de les sepultures als morts mentre els identifica i apunta on els ubica.  Una mena de reparament per impedir l’oblit d’aquelles víctimes. El detonant del drama arriba quan descobreix que un dels afusellats és un dels seus grans amics, el Vicent. És aquí, quan el protagonista ens descobreix la seva història personal i la dels seus companys, tres amics d’idees republicanes enamorats tots tres de la mateixa dona. No es tracta de desvetllar els intel·ligents girs de la trama, com la part sentimental dels tres amics i la Júlia, però sí es pot avançar que, de vegades, les coses no són com semblen.

Però tornem al principi:  mentre els espectadors s’anaven acomodant, el personatge de Pepe Zapata s’anava movent com preparant l’escenari, una cosa que un cop iniciada la representació queda en segon terme. No és fins que no sona un mòbil -en aquest cas, ningú va poder acusar cap espectador- i que resulta que és de l’actor, quan som conscients que estem vivint teatre dins del teatre, un recurs clàssic que dona grans resultats i que funciona molt bé en ‘L’enterrador’. 

En ser una obra d’un sol personatge, tota la càrrega física i psíquica que suporta Pepe Zapata durant tot el monòleg fan quedar curts els nombrosos aplaudiments amb els quals va ser premiat per l’auditori. 

Fins i tot, en un epíleg molt emotiu, i ja no com a enterrador, sinó com a actor, Zapata adverteix els espectadors que els fets descrits són ben reals i que van passar al cementiri de Paterna. Com que la realitat supera la ficció, l’obra va ser portada a aquest municipi valencià i la companyia va poder conèixer una filla d’aquest enterrador, de nom Leoncio Badia, amb molta memòria per impedir que tantes despulles d’éssers humans quedessin només en pols.