Marala és aquí per quedar-se, com la música tradicional

La música tradicional va aterrar a l’Auditori acompanyada d’energia, d’autenticitat, d’alegria i, fins i tot, de l’espontaneïtat que l’ha caracteritzada sempre. Perquè així és la personalitat de Marala, el trio musical format per la catalana Sela Bruna, la valenciana Sandra Monfort i la mallorquina Clara Fiol. Tres joves que han fet d’aquest estil part de la seva identitat musical, defensada amb convicció i carisma, i hi han dotat els valors, una visió crítica i reivindicacions. És per això que en discursos i cançons, és justament realçada la figura de la dona, sense la qual no existiria aquest tipus de música.  

A l’escenari, aquest dissabte a la tarda, hi van portar cançons de composició pròpia inspirades en música d’arrel tradicional, recollides en el disc A trenc d’alba. “Es va deixar de valorar aquestes perletes que expliquen la història de forma diferent que els llibres”, van dir davant del públic, que es va desplaçar a Castellar des d’arreu de Catalunya per veure-les. “Són cançons tradicionals que es van començar a perdre amb la ràdio i la tele, quan cada vegada arribaven més cançons de fora”, van prosseguir, pedagògicament.

Després d’introduccions com aquestes van presentar a davant del públic Panaderina, una cançó tradicional de León, o Rama verde, arrelada a Zamora. El trio va estar acompanyat per Toni Fort, a les flautes, i per Jordi Arbonès, a les percussions. Els temes presentats han estat compostos per Aleix Tobias i Xavi Lozano.

La joventut, lluny de ser un inconvenient, és entomada per Marala com una pulsió desacomplexada per mostrar-se autènticament, perquè el trio es desplegui tal com és. Potser és per això que van aconseguir teixir una interacció constant, fluïda i natural, ingredients que van fer que el concert llisqués agradablement.

Van convidar a tancar els ulls al públic, per deixar-se gronxar melòdicament amb una cançó de bressol. Després de l’esperat tema A trenc d’alba, encara van posar el llacet al concert traslladant una taula a sobre l’escenari i, assegudes, acompanyant el seu cant amb percussions amb les mans contra la fusta o fent repicar culleretes. Com fan a les festes populars, una vegada més mostrant-se autènticament.   

Probablement són empentes endavant com aquestes el que necessita la música tradicional, defensada des de l’ambició de la joventut. I així se li ha reconegut al grup, que ha rebut nombrosos premis per A trenc d’alba, que va veure la llum fa poc més d’un any. En un moment difícil, el març de 2020. Però és un disc que, com la música tradicional, transcendeix contextos ­–encara que siguin pandèmics- i posa rumb a perdurar per futures generacions.