En motiu del Dia Mundial del Jazz parlem amb el president de la Castellar Swing Band
Aquest dijous es commemora el Dia Mundial del Jazz. Per aquest motiu, des de l'Actual ens hem volgut apropar a l'efemèride a través de l'única orquestra que, a Castellar del Vallès, impulsa i interpreta aquest universal estil de música. Hem parlat amb Magí Casañas, president de l'entitat de l'orquestra Castellar Swing Band i això és el que ens ha explicat:
· Quan es va formar la Castellar Swing Band, i amb quin objectiu?
L'orquestra es deia Orquestra Castellar, que després va donar peu a la Castellar Swing Band. Es va formar la tardor de 1996 i va fer la seva primera actuació oficial a la Festa Major de 1997, en format de concert, als Jardins del Palau Tolrà. En aquell moment, fèiem música d'envelat. Al llarg de la crisi del 2007 - 2008 en endavant, les orquestres d'envelat van tenir molts problemes perquè no hi havia diners i, fins i tot, orquestres amb molts anys d'història com la Constel·lation de Sabadell, van haver de plegar. Les de més anomenada, a les festes majors i caps d'any, anaven a tant per cent. A nosaltres, això ens va afectar molt, perquè quasibé ni oferint-te de manera gratuïta no podien pagar la sonorització, enllumenat, etc. Vèiem que una orquestra de 12 o 13 persones no tenia sortida, i veient que l'Lindy Hop s'estava posant de moda a Catalunya i a la resta d'Europa, vam pensar en reinventar-nos. Ens vam convertir en la Castellar Swing Band. Gràcies a la subvenció de l'Ajuntament i la col·laboració dels músics, vam buscar partitures per fer repertori nou, de swing, d'estàndards americans.
· Quants membres formeu l'orquestra i amb quines famílies d'instruments?
Som 12 músics fixes. Hi ha la secció de ritme, amb guitarra, baix, piano i bateria; hi ha tres saxofons, alt, tenor i baríton; dues trompetes i un trombó, al metall; dos vocalistes, i el director, que és el Carles Miró.
· On acostumeu a tocar?
A l'aire lliure només ho podem fer quan és una festa major i hi ha envelat muntat per tot un cap de setmana, o per tres dies, o coses així, perquè sinó, tornem a estar amb el problema econòmic, són molts diners, la sonorització i enllumenat. Toquem allà on ens conviden. Aquí, hem tocat a la plaça Major, plaça d'El Mirador, plaça de Catalunya, a l'Auditori Municipal, al Calissó, hem tocat a Sentmenat, i havíem de tornar-hi al juny, però la cosa s'ha suprimit, a Can Balsach de Sabadell, etc. Procurem, o bé aprofitar moments en què l'Ajuntament munta estructura, o bé anar a locals petits on amb el nostre equip de so només haguem d'amplificar les veus, el piano, la guitarra i el baix. La resta, toquem a pèl. Així surt més econòmic.
· Quins estàndards toqueu?
Fem swing, coses de Louis Amstrong, Duke Ellington, Ella Fitzerald, Andrew Sisters, Glenn Miller, Gershwin, Cole Porter, etc. aquest tipus de música que continua sonant arreu. Fem boogies també, temes del Frank Sinatra, alguna cosa de Blues Brothers, Ray Charles, són temes que són molt coneguts i que estan molt ben escrits, no passen de moda.
· Per què creus que el jazz agrada a tanta gent i tant diferent?
Aquesta és la pregunta del milió. En primer lloc, el jazz té arrels africanes i europees, populars i clàssiques, i al llarg de la seva història ha tingut influències llatinoamericanes, afrocubanes, índies, etc. Això sol ja fa que molta gent se senti atreta pel jazz. A més, el jazz implica canvi, llibertat, creativitat. En els seus inicis, el jazz representava la modernitat del segle XX, tant als Estats Units com quan va venir a Europa i a altres països, als anys 20. Era una mena de crítica a l'stablishement. Això va fer augmentar el seu atractiu. Va contribuir a l'americanització d'Europa i a la creació d'una nova cultura, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial. Tota la cultura del benestar va venir dels Estats Units i el jazz hi va contribuir. El trompetista Wynton Marsalis diu que el jazz és democràcia en acció, perquè és participatiu, és desafiant, és competitiu i, a la vegada, inclusiu. El jazz és un fenomen del segle XX, el moment en què la ràdio, els discos, feien que moltíssima gent escoltés música. Aquest efecte emocional de la música va fer que les moltes varietats de jazz del moment fossin molt atractives. El baixista Charles Mingus deia que el jazz és el llenguatge de les emocions. El jazz té un element enigmàtic que el fa més atractiu encara, és una música que fins i tot els seguidors més fanàtics no acaben d'entendre del tot. En aquest sentit psicològic, l'atracció del jazz ha estat objecte de molts estudis. Un, de la universitat de Sussex, a Anglaterra, en què es posa de relleu que les dones heterosexual senten una atracció cap als homes que són bons músics i que l'atracció augmenta en funció de la complexitat de les peces que toquen. Si acceptem que el jazz és un estil de música complexe, és normal pensar que resulta atractiu. Altres estudis han parlat del jazz com un estimulant, perquè estimula l'aparició, al cervell, d'uns neurotransmissors propis d'una persona que està excitada.
· No tothom és fan del jazz...
Podríem trobar gent que no se sent gens atreta pel jazz o que l'havia criticat molt, com per exemple, els nazis, que van deixar clar que per a ells la música jazz era música de negres i de jueus. A la URSS també van ser molt crítics amb el jazz, a la que consideraven una música de segona categoria, música burgesa i sensacionalista, però cert és que a la major part de països del món el jazz continua triomfant. Avui dia tenim una gran varietat d'estils de jazz, però tots ells mantenen la idea de la llibertat, creativitat i caràcter inclusiu. Pot ser que en un moment determinant, un trompetista faci un solo que representi una dificultat per a tu com a músic perquè no te l'esperaves, però llavors respons i entre els dos s'estableix una col·laboració, aleshores, estem creant la música. Axiò és molt important.
· Què més caracterítza el jazz?
La improvisació reinterpreta els temes clàssics i aconsegueix fer una mena de síntesi de l'experiència humana canviant, a part dels origens populars, clàssics o culturals que el jazz tingui. I finalment, per a mi, el jazz seguirà essent important i atractiu sempre que els músics de jazz creguin que la seva música té coses a dir i és significativa.
