La tendresa d'un relat sense paraules

El primer projecte de la companyia Kulunka Teatro, l'obra André i Dorine, va arribar a Castellar, després de passar per 25 països. Amb gairebé 6 anys de representacions i més de 400 funcions, dissabte passat a les 20.30 hores, l'Auditori va acollir també a escena aquest muntatge.

André i Dorine "és una història d'amor a la vellesa", va introduir José Dault, autor i actor de l'obra. Un relat sobre una parella d'ancians que s'han acosumat a fer cadascú la seva, sense recordar-se de compartir moments i de tenir-se en compte l'un a l'altre. Aquesta situació però, canvia quan l'Alzheimer, arriba a les seves vides i capgira la seva rutina per complet. Mica en mica, els dos protagonistes s'han d'adaptar a la nova situació per conviure amb la malaltia. És així com s'endinsen en una restrospecció en el temps per tornar a viure tot el que un dia els va unir i per recordar-se també de com s'havien estimat.

Una obra sensible i terna, que fa reflexionar sobre com el pas del temps ens fa descuidar els detalls més senzills que ens fan feliços. L'encert però, és que no ho fa des d'un punt dramàtic, sinó que dins d'aquest drama aconsegueixen trobar l'equilibri entre la sensibilitat i la tristesa amb moments divertits que aconsegueixen la rialla del públic. Tot plegat, ho transmeten sense l'ús de la paraula, ja que tota l'obra és gestual i s'acompanya únicament de música. Aquest és el punt més soprenent i, segurament, la clau de l'èxit d'aquesta obra, perquè fa adonar-se que hi ha moments en què no calen les paraules. La història pot entendre's a qualsevol país del món, ja que està feta amb "un codi universal per tractar un tema universal", va afirmar Edu Cárcamo, autor i actor de l'obra.

La sala d'estar de la casa és l'espai on es situa pràcticament tot el relat i que es va intercalant amb d'altres ubicacions per transportar a l'espectador per anar-li explicant la història. A escena però, només hi intervenen 3 actors que són els que van fent els diversos personatges que apareixen al relat. Tots porten una màscara que impedeix veure la persona que hi ha sota per fixar-se només amb l'expressió d'aquesta figura que oculta el rostre de l'actor. Tot i que són màscares rígides, elaborades per una de les actrius de l'obra, Garbiñe Insausti, tal com assegurava Edu Cárcamo: "són uns transmissors molt potents de les emocions i el públic pot veure a la màscara, riure, sorprendre's, plorar, pot veure a través d'ella què els passa als personatges i com es van desenvolupant les situacions".

André i Dorine és, sens dubte, una aposta valenta, que posa damunt l'escenari una de les qüestions que sovint costa més de tractar, les malalties. I ho fa, a més a més, amb el repte "que la gent no trobi a faltar la paraula i que la història sigui comprensible en tot moment", va reconèixer José Dault. Dues coses que aconsegueix, perquè amb la tendresa que ho fa, endinsa profundament en la història.