La proposta, de Marc Crehuet, s'estrena aquest divendres i es podrà veure durant tres caps de setmana
L’Esbart Teatral de Castellar estrena nova proposta escènica aquest divendres, a les 22 hores. L’obra El rei borni es podrà veure també dissabte, a les 22 h, i diumenge, a les 18.30 h, així com els dos caps de setmana següents, excepte el dia 1 de juny.
En aquesta ocasió, el muntatge parteix d’un text de Marc Crehuet i està dirigit per Alfonso Fernández, que ha comptat per portar-la a l’escenari amb Joan Romeu, Montse Gatell, Àlex Torrano, Maria Hernández, i la nova incorporació a l’Esbart, Herman Fernández.
El rei borni “és una comèdia àcida, negra, que té molt mala bava i que ens fa riure, però també reflexionar”, diu el director. La història parteix del retrobament de dues amigues durant un sopar. L’una està casada amb un antidisturbis i, l’altra, és parella d’un antisistema. Aquest és el punt d’inici que desencadena diverses temàtiques. “És una excusa per parlar sobre les pròpies conviccions i entrar en contradiccions”, afegeix Fernández.
En aquest sentit, es fa evident la fragilitat de les idees que creiem inamovibles. “L’antidisturbis va buidar l’ull a l’antisistema en una manifestació, i aquí és on es desencadena tota la comèdia”, afegeix Fernández.
L’obra reflexiona sobre els valors de les persones, sobre què és legal i què no ho és, “què és lícit i què no, què és ètic i què no ho és, tots ho veiem de maneres diferents”, apunta el director. El personatge del policia creu que la seva feina és totalment legal i lícita, però, parlant-ne, s’acaba plantejant totes les veritats en les que ell creia. El mateix passa amb el seu personatge antagònic, l’antistema, que també es qüestiona si està bé fer la revolució que volia fer.
L’espectador, al seu torn, reflexiona sobre les coses que estan passant. En aquest sentit, el text és del tot actual. “Torna a estar molt d’actualitat, les càrregues policials que no fa gaire vam viure i que no descartem que tornem a veure”.
El text és molt planer, ple de picades d’ullet, i molt entenedor. “I si a més de passar una bona estona hi acabem pensant, doncs molt millor”. Ben diferent va ser la direcció de Fernández de l’obra El chico de la última fila, “amb la que volia crear neguit al públic, una inquietud”.
Fernández va triar aquesta obra quan va veure la pel·lícula. “Aleshores, vaig pensar, això és una obra de teatre xulíssima!”. I, efectivament, abans de la pel·lícula hi havia l’obra. Es va posar en contacte amb el Marc Crehuet, “que no va tenir cap problema a cedir els drets a l’Esbart per a representar-la”. Tot i que ja s’havia representat, l’Alfonso va preferir no veure l’obra i “crec que la pel·lícula no m’ha condicionat gaire”.
L’escenografia és minimalista, tan sols unes cordes que segueixen la metàfora del que diuen dos dels personatges, “quan parlen del fil de la vida que s’entortolliga”.
