Gisela Pou: "La novel·la parla de la memòria i de la compassió, també del desig"

Gisela Pou acaba de publicar Tot, menys la pluja, amb Capital Books. La novel·la té una protagonista, la Joana Badia, una dona disposada a celebrar la vida, a donar i rebre amor, a comprendre el passat per reconèixer el present. Una història que parla, sobretot, de la compassió. 

Degut a les afectacions pel coronavirus, les presentacions que l'escriptora tenia previstes per aquest llibre queden ajornades fins a nou avís però qui vulgui llegir-la ja la pot demanar a les llibreries utilitzant el servei a domicili, les que l'ofereixen.

· Com planteges la novel·la 'Tot, menys la pluja'?

És una novel·la molt diferent del que he fet fins ara. Altres novel·les eren més argumentals, ara he volgut centrar-me en pocs personatges, amb un argument molt petitó, però amb un desenvolupament que va cap a les arrels, cap al fons d'aquests personatges.

· Descriu-nos una mica la protagonista.

La protagonista és la Joan Badia, una dona de 58 anys que es retroba amb la noia que va ser quan tenia la meitat d'aquets anys, 29. La memòria de qui va ser rememora un temps de dolor i d'exhaltació, i comprèn per primera vegada l'obstinació del Bernat, la seva parella, de no compartir amb ningú el secret del què li passava, de la malaltia que patia. D'una banda, ell vol allunyar l'estigma de la malaltia que té i, de l'altra, vol evitar la compassió dels altres. Això fa que la Joana se senti presonera i ofegada dins d'aquest món. La protagonista és una dona que escriu i que fixa la memòria a través dels seus escrits.

· Quins temes tractes, en aquest llibre?

La novel·la parla de la memòria i de la compassió, també parla del desig com a taula de salvació de la protagonista. L'atracció i desig que la Joana sent per l'Unai, un personatge que també apareix a la novel·la i que és basc, és el que li permet sobreviure i seguir al costat del Bernat.

· En quin temps i espai situes la novel·la?

Se situa als anys 90, en una Barcelona en plena transformació, amb els Jocs Olímpics presents, que fan que hi hagi una eufòria esclatant. Tot es mou, tot és modern, i això contrasta amb aquest món fosc i profund on viu submergida la Joana. Hi ha tres espais: Barcelona, Madrid i el País Basc, tres potes que fan el triangle. Axiò em permet contextualitzar els personatges. I al País Basc també parlen una altra llengua, i això apropava els personatges de l'Unai i la Joana.

· Hi ha pinzellades autobiogràfiques a 'Tot, menys la pluja'?

Jo vaig viure als anys 90 amb gent a prop que tenia aquesta malaltia, que no s'anomena en cap moment perquè per a mi no és l'important. L'important és com es viu, la malaltia. Els escriptors sempre bevem de les fonts que podem, de la pròpia vida, dels coneixemtns d'altra gent, de les lectures i de la vida en general. La literatura explora l'ànima humana i el repte és crear un llenguatge que sigui precís però que, al mateix temps, no s'hi noti forçat.

· El llenguatge és una cosa que tu tens molt en compte?

Per a mi és un repte. I, en aquesta novel·la, sobretot. No havia escrit mai en present. Volia crear un llenguatge molt precís però líric alhora. Per exemple, parlant de llenguatge, que la vida més enllà de les nostres parets queda exemplificat en uns veïns que apareixen a la novel·la, en ells utilitzo un llenguatge concret. Per a mi, la llengua és fonamental, és un vehicle per construir imatges a partir de les quals expliquem la història. Cada nova novel·la és un repte nou, no només argumental sinó també per l'aposta d'un llenguatge concret.

· Què li passa a la Joana, ens expliques l'argument?

La Joana és una dona que ha viscut una experiència dura quan tenia 29 anys, però quan es veu a ella mateixa als 58 entén la situació del passat. Perdona o comprèn per què el Bernat va actuar com ho va fer. La Joana vol viure, i viu el desig al costat de l'Unai, per celebrar la vida, amb ell no se sent infidel. Aquí no tinc cap intenció d'apropar-me cap a l'amor romàntic. Si ella celebra la vida podrà ajudar a un altre. Per tant, ella no viu la relació amb l'Unai com una infidelitat ni traïció, no hi ha culpa.

· En el teu relat hi veiem una bona dosi d'imatges, pot ser?

Sí, jo treballo sempre amb imatges, no faig una narració descriptiva. Aposto per una narració amb imatges concretes que sustenten l'argument, no només en aquesta novel·la, sinó en totes. Per a mi, això és fonamental. El que vull és que els personatges i la història caminin al costat del lector, les paraules van teixint sentiments, hi ha molta simbologia, metàfora i suggeriment. M'estimo molt més suggerir que dir. Pel que fa a l'estructura, el salt de temps el faig per aconseguir augmentar la tensió dramàtica, no hi seria de la mateixa manera si ho hagués escrit de forma lineal en el temps, seguint una cronologia.

· És un relat explicat a través de la protagonista?

Sí, utilitzo la tercera persona perquè em va més bé, em dona més llibertat, però és un narrador mentider perquè, en realitat, és una primera persona. Els altres personatges estan explicats a través d'ella, la Joana. Volgudament. I aquest personatge no és amable amb ella mateixa, es critica, però quan ho veu des de l'edat adulta canvia la perspectiva i experimenta la reconciliació amb el Bernat. Ella també silencia el que té perquè no vol compassió. Això és el que va fer el Bernat, justament, i ara l'entén.