IMG 2577_1440x961
Francesca Clusellas, a l’exterior de la masia de Can Pèlachs, on viu actualment, en una imatge de la setmana passada.|| GUILLEM BARCELÓ
14/10/2021 Cultura
Francesca Clusellas: “El Ranxo és el fil conductor del meu llibre”

La castellarenca, de 81 anys, acaba de publicar la seva autobiografia, ‘De Paquita a Francesca’ (Viena Edicions), que repassa la seva infantesa a Castellar, el pas per Argentina i el retorn a la vila amb la compra de la masia de Can Pèlachs i el Ranxo dels Tolrà. En aquesta aventura, ha comptat amb l’assessorament dels escriptors Vicenç Villatoro i Natàlia Cerezo

Jordi Rius

· Quan vas tenir la idea d’escriure el llibre?
Feia temps que volia recordar coses que m’explicava la meva mare i, de cop i volta, volia tibar d’un fil, però aquest se’m tallava i no recordava res. Pensava que era una pena no recordar-me d’aquelles coses que feia amb la mare. A mi m’agradaria que això no passés i allò que he viscut que els meus fills ho sàpiguen, ho recordin i que sigui present en la seva vida i en la dels meus nets. Això era una idea que em rondava pel cap. 


· Què ho va precipitar tot?
La meva filla Maria Victòria, el seu marit Guillem, la meva neta Gal·la i la gossa van venir a casa per passar una temporada perquè s’estaven fent una casa a Matadepera. Tornant d’una sessió de cinefòrum, vaig pensar que si fes un llibre aquest fet ja seria el capítol 30. Joana Maria Vilaclara em va dir que a Barcelona hi havia un lloc que es diu C3 on el Vicenç Villatoro ensenya a fer autobiografies. Tornant del cinefòrum, no podia contenir l’emoció i vaig escriure els primers paràgrafs del que jo creia que havia de ser el pròleg. Al meu amic Miquel Burgués, que va treballar de dentista amb mi, li anava enviant capítols. Ell m’anava animant. Em passava  allò que li pot passar a una dona embarassada i no ho vol comunicar en aquell moment. No volia dir que volia fer un llibre, perquè em semblava que era com una vanitat. Ho vaig explicar als meus fills i a algun amic  i tots rebien la notícia amb gran entusiasme.

 

· Quin paper ha jugat Vicenç Villatoro en el llibre? 
Per mi, Vicenç Villatoro ha estat el meu mestre i ara ja puc dir que s’ha convertit en el meu amic. Sempre li he dit que sense ell aquest llibre no hauria estat igual. Ell em diu que no, que el llibre és meu i que l’he fet jo i que ell simplement m’ha ajudat a coordinar-me. I Natàlia Cerezo m’ha ajudat en la versió en castellà.

 

· Com treballàveu amb el Vicenç?
Primer explicava el que se m’acudia. Al final, ell va anar ideant que la història havia de tenir un fil conductor. A la meva vida, sempre que tenia l’oportunitat d’expressar el que m’agradava, sempre anomenava el Ranxo. La prova és que entre que  vaig descobrir que estava a la venda i el vaig comprar va passar un mes. Tota la meva vida he tingut el Ranxo en el meu cap. El Ranxo és el fil conductor, a través d’aquest esdevenen totes les situacions personals.

 

· Amb 10 anys, els teus pares decideixen marxar cap a l’Argentina...
Jo era superfeliç a Castellar. No sé per què els meus pares van prendre aquesta decisió. Crec que el meu pare, una mica per amor propi amb el meu tiet, que era mossèn a Barcelona i professor d’una escola, va decidir marxar a l’Argentina perquè així  pensava que els seus fills –jo, aleshores coneguda com a Paquita, i el Jaume– estudiarien.  El meu tiet li va dir que marxava perquè volia, perquè a Barcelona ens podia fer estudiar. Segurament, hi havia algun altre motiu per marxar, però a mi se m’escapa.

 

IMG 2572

Francesca Clusellas amb el campanar de l'església de Sant Esteve i la xemeneia de la Tolrà al fons. || GUILLEM BARCELÓ

 

·Quins records de l’Argentina surten reflectits al llibre?
La meva vida ha estat marcada no per una migració d’anada i tornada, jo he emigrat dues vegades. Escrivint el llibre, he descobert que a l’Argentina vaig patir. La prova és que vaig enyorar permanentment el poble de Castellar. I aleshores, quan allà estava bé, ja vaig poder tornar a Castellar als 38 anys. Prèviament vaig venir a un congrés  a Torremolinos. La meva fita no era anar al congrés, sinó venir a Castellar. Em duia el meu cosí, l’Emili Altimira, que em va venir a buscar a Barcelona. Aleshores, quan vaig arribar al Pla de la Bruguera i vaig veure el campanar, em queien les llàgrimes. Vaig tornar a l’Argentina, però després el meu marit, en Roberto, va pensar que si tornàvem a Castellar estaríem millor.

 

· Com va ser la tornada definitiva?
Vaig començar de zero. A l’Argentina els meus pares tenien un projecte, però aquest no es va complir. Quan vam arribar aquí, teníem un projecte, però vam haver de treballar molt per tirar-lo endavant. Vam marxar en plena dictadura de Videla, d’una manera molt sobtada. No tinc clar si érem exiliats polítics o simplement emigrants. No tenia ni un duro i vaig haver de demanar 10 euros a la veïna per anar al súper. No me n’amago i l’important és saber-se arrelar als llocs. La casa de l’Argentina va quedar muntada amb els meus pares allà. 

 

· Suposo que vas marxar trista?
Sí, vaig marxar amb molta tristesa. Una amiga que tenia a l’Argentina, que ara ja és morta, em va dir que segur que triomfaria aquí. Llàstima que hagi de pagar de vegades preus tan alts per triomfar, com deixar tot el que tenia a l’Argentina.

 

· Tu eres dentista. Va ser fàcil obrir-se camí amb un gabinet dental?
No, al començament no ho va ser gens perquè havia de convalidar el títol de dentista. Ho vaig aconseguir una mica amb l’ajuda de la gent del poble. Agraeixo molt també als pacients el seu suport perquè acaben sent amics.

 

· Hi ha un episodi de la teva vida que et va marcar molt, un accident en què et vas cremar...
Em va marcar un abans i un després. Va ser horrorós. No soc dramàtica i ho relato com un fet. Cremar-se és un dels accidents que pots tenir. Si et trenques una cama, te l’enguixen. Però qui es crema pateix permanentment per totes les cures. La cara em va quedar totalment desfigurada. Mai he tingut un físic espectacular, però sí que tenia una pell molt maca i tersa. Tenia 26 anys quan va passar i va marcar un abans i un després amb la meva relació matrimonial amb el Roberto. 
 

Comparteix
M'agrada
Comentaris