Maria del Mar Bonet torna a trepitjar l’Auditori de Castellar aquest dissabte amb l’especacle ‘Nosaltres les dones’
No hi ha camí de retorn, enlloc, quan se sucumbeix a la fascinació de moltes de les cançons i música de la cantant mallorquina. Actua aquest dissabte a l’Auditori de Castellar a les 20 hores amb el músic Dani Espasa en el concert 'Nosaltres les dones', en què interpreten a poetesses i autores que Bonet ha adaptat al llarg de la seva discografia. L’octubre del 2004 va ser el darrer cop que va visitar el nostre poble, juntament amb el pianista Manel Camp, quan també van retre homenatge a alguns poetes catalans.
Nosaltres les dones és un espectacle pensat per al Dia Internacional de la Dona i és un poema d’Edith Södergran que Bonet en va fer cançó al disc Alenar (1977). Discos com aquest i d’altres seus dels anys 70, 80 i de més recents són els que tenen la sentenciada culpa d’aquell encís sense retorn que emana de les cançons i adaptacions de lletres d’altres que ha fet. Valentia, solidesa i amplitud musicals llueixen al llarg de tota la seva carrera. I un plaent recorregut per l’escolta d’aquestes cançons demostra, de manera reveladora, aquesta sensació.
La simbologia, de la qual es val tan bé aquesta cantant per musicar la profunditat de sentiments, l’extreu en aquells primers discos d’un imaginari popular balear i de cançons de pagesia. D’una tradició d’elements mediterranis que s’apropia per fer-la contemporània –i moderna– unint així en el seu primer disc Maria del Mar Bonet (1970), fet amb el segell Concèntric, aquesta dualitat que ja hi és en la mística del doble retrat de la portada. A “Fora d’es sembrat” personifica solemnement en la lluna un avenir tràgic i solitari, intimida cantant a la fúria amorosa a “Cançó d’es segar”, amb “Jota marinera” fa ballar paraules de terra, mar i aire per descriure amb enginy un sentiment amorós o fascina l’encadenament de paraules d’“Enamorat i al·lota”. Totes elles estan acompanyades de delicades cordes de guitarra, i ocasionals i punyents violins i percussions.
Al següent disc, també titulat Maria del Mar Bonet (1971) i fet amb el segell Bocaccio, hi ha la immensitat amb què interpreta i hipnotitza amb el poema de Joan Vergés “Em dius que el nostre amor” –juntament amb el guitarrista Toti Soler– o les seves pròpies “Cançó per una bona mort” i la desbordant bellesa de “Mercè”. Un abrupte contrast és en la delicadesa de la seva veu cantant a l’abandonament vital de “Jo em donaria a qui em volgués” de Palau i Fabre. Aquell any 1971 seria l’any que es faria popular versionant “L’àguila negra” de la cantant francesa Barbara.
És al disc Alenar (1977) on es troba la versió d’“Es fa llarg esperar” de Pau Riba, un meravellós xoc de tristesa i esperança que grata la profunditat de l’ànima a través de com hi entona les significants i potents paraules d’aquella cançó. També hi ha la coneguda “Què volen aquesta gent?”, poema del seu amic Lluís Serrahima, o la intensitat vocal i visualment evocadora que és la cançó “Alenar” (de la qual Manel van recuperar a “Per la bona gent” fa uns anys en sàmpler en estil homenatge com fa el hip-hop amb el funk i el soul ).
La mitologia clàssica i el món trobadoresc donen llum al disc Breviari d’amor (1982), on la portada, de les més emblemàtiques de la cantant amb celestial vestit blanc i llaüt (tan reivindicada pels japonesos Acid Mothers Temple), ofereix un disc amb elaborades instrumentacions orquestrals del músic Jordi Sabatés. “Altes ones que veniu del mar” encisa amb veu de sirena que no es pot defugir (de sultana, com la va definir Terenci Moix) o torna a compungir el cor amb la profunda “A la fontana del verger”. A “Cançoneta lleu i plana” adapta molt bé folk tradicional que recorda com ho feia Maddy Prior dels Steeleye Span modernitzant el cançoner tradicional anglès. És en el disc Anells d’aigua (1977) que hi ha una cançó que treu l’alè. Ho fa per l’ús que té de simbologia natural i música profundament de sentiment, d’arrel sefardita i feta amb el músic Gregorio Paniagua, com és “Dansa de la primavera”. Un disc on la cantant es va esbutllar els cabells i es va llançar a canviar d’imatge i de vestir –la foto que il·lustra aquest article– i va adaptar música de Tunísia al seu estil.
Bonet no ha tingut por a navegar en estils musicals diferents, de la tradició popular a l’acompanyament nombrós de cordes, al jazz orquestral, al minimalisme de guitarra acústica o com faria apropant-se a la música brasilera amb Milton Nascimento o la new age. Té en “Dolça remor de cada tarda” del disc Ben endins (1989) una preciosa versió del “As Tears Go By” dels Rolling Stones (popularitzada per una Marianne Faithfull de 17 anys el 1965) i a “Jim” ret homenatge a Billie Holiday. També té un contundent acompanyament rock juntament amb Loquillo al poema “Quin fred al cor, camarada!”, de Pere Quart. Des de finals dels anys 90 la cantant edita amb el segell discogràfic Picap, que no oblidem que té seu al nostre poble. Amb ells ha fet discos gegants com Amic, Amat (2007) on adapta la mística de Ramon Llull en versions de Jacint Verdaguer i s’ajunta amb la música aràbiga del Cham Ensemble de Damasc com ja va fer a l’anterior disc, Raixa (2001).
La seva veu entre música aràbiga continua l’encís, intensifica evolució i inquietud musical i reforça la mística. Així ho demostra de nou en un disc recent Ultramar (2017), on canta a les núpcies de la seva tradició mediterrània amb la música tradicional cubana. Amb “Tonada Camagüeyana” obstrueix la respiració, i enlluerna una altra vegada l’esperit i l’ànima.
*Emili Miró és responsable del programa musical ‘Ones de Crom’ de Ràdio Castellar
