Una crònica del 28è Musicoral

M’és cada cop més necessari, quan torno de visita a casa, a Castellar, connectar amb persones, llocs i activitats del passat, per d’alguna manera no perdre de vista qui soc. Amb aquest ànim, i ganes de retrobar persones conegudes, alhora que fer d’acompanyant, dissabte 28 vaig anar cap a l’Auditori a sentir el 28è Musicoral, organitzat per la Coral Xiribec, amb la qual m’uneixen antics, estrets i múltiples llaços emocionals. Però hi vaig anar sense expectatives, sense més, potser amb un cert grau de compromís. L’Auditori no era pas ple. Moltes cares conegudes i salutacions a tort i a dret amb persones que feia temps que no veia. Amb puntualitat es van apagar els focus de la sala i la Lídia Caballé va sortir a escena per fer una elegant i tendra presentació de l’acte, en què ens va recordar que han passat tres anys de l’inici de la maleïda pandèmia, i per tant els mateixos que no se feia l’acte. Que la Xiribec ha reduït efectius, que els manquen sobretot homes i que se fan grans, i que tothom hi és benvingut. Malgrat tot, ells són al peu del canó i segueixen endavant, tossudament.

Deixeu-me que vos parli dels cors convidats. Els darrers, el Cor Jove de Sentmenat, un grup gran (en nombre!) que venia amb la meitat d’efectius però amb la voluntat de passar-ho bé i de fer-ho passar bé. Han apostat amb el seu director, Toni Santiago, pel swing i per combinar el cant i la dansa. El repertori, conegut, vibrant i desenfadat. Dels que transmet bon rotllo, vaja. I no en va faltar, especialment, gràcies al seu director, que de flow no n’hi manca gens. El Cor Vila Azari de Vilassar de Mar va ser el segon en actuar. Amb un repertori de música medieval i del Renaixement, és un cor certament valent. Van atacar 4 fragments d’aquest monument que és el Llibre Vermell de Montserrat (1399) i peces de les Corts d’Alfons el Magnànim i del Cancionero de Palacio del Reis Catòlics. Un cor no gaire nombrós, amb 4 veus masculines, però que prengué amb coratge la seva tasca i la defensà amb valentia. Més d’un recordàvem la melodia del Rodrigo Martines que xiulava les vaques, com si fos una encomanadissa cançó d’estiu, en acabar la seva interpretació.

La sorpresa va ser el debut de la Coral Atzamares i les Rebels de Bracet. La sorpresa de la vesprada, dirigides per Jaume Sala, un grup de mares de la Coral Sant Esteve van decidir que mentre esperen la fillada, elles també volen cantar. I com canten! Un repertori excel·lent, variat i de qualitat, interpretat amb una energia i una bellesa corprenedora. El públic, entregat, i després de la Cançó del Contrabandista, un cop estrenades, amb els peus nus ben ancorats al terra de l’escenari, les veus i els cossos anaven enfilant les melodies cada cop més seductores. Una petita joia escènica va ser Las panaderas, les darreres peces, cançons de dones que cantaven quan pastaven i enfornaven el pa, dient mal dels homes, és clar. Eren assegudes i picant ritmes amb les mans sobre unes taules plenes de farina. Fórem transportats a una escena d’altre temps. Un plaer descobrir-vos. Felicitats, èxits i sobretot, diversió per vosaltres.

Deixo en darrer lloc els amfitrions. Els veterans: la Xiribec. Feia temps que no els sentia. Les veus masculines són poques, en queden 4. Han perdut cantaires. Tenen director nou, Oriol Roca. La pandèmia. Vaja, que no han tingut gaires bones cartes darrerament. Potser viure al Rosselló, on cada dia veig el majestuós Canigó, i que comencessin amb les Muntanyes del Canigó, m’hi va predisposar molt favorablement. Però he de dir que va ser delicada i tendra, la manera d’interpretar-la. I la sorpresa de veure que aquell grup de resistents sonaven amb ganes i gust. Van acomplir un programa amb molt gust i van arribar a la darrera: Je vole. Una cançó francesa que fa uns anys va escriure i interpretar Michel Sardou, però que fa molt poc la cantant Louane va interpretar de nou per una pel·lícula. “Estimats pares marxo, vos estimo i marxo, restareu sense infants...” No és una cançó fàcil. Cal, i potser soc repetitiu, delicadesa i gust. Les contralts, per un cop, porten la veu cantant en la melodia, elles la dirigeixen. La resta les va seguir, atents i construint un joc de veus que anaven fent créixer aquella nostàlgia i sensació d’enyor que produeix la cançó. I ho van brodar, acompanyats al piano per Oscar Vila per arrodonir la melodia. Cantar en francès no és fàcil, la subtilesa de certes sonoritats complica l’existència. Però s’hi va veure la feina i l’esforç. I s’hi va veure com els ulls dels cantaires seguien atents les indicacions del director. A jo (com diem aquí, al nord), un d’aquests que va marxar, i fills d’uns pares que me van veure marxar, com els ha passat a la majoria dels que eren en aquell moment a l’escenari, em va arribar a l’ànima, em va tocar fondament. I això és l’èxit més immens que l’art pot assolir: commoure. 

Que seguiu igual de valents, i encara que segur cansats, resistents i còmplices entre vosaltres. I que conserveu això que no és senzill de trobar, emocionar. Espero retrobar-vos l’any vinent, malgrat que hàgim volat, i gràcies per haver-nos deixat volar. Fins molt aviat.