‘Conspiranoia’ convida a la reflexió entre riures

El primer que veu l’espectador de Conspiranoia, la proposta que va exhaurir entrades el dissabte passat a l’Auditori, és una sala d’estar benestant que més tard descobrirem que és la segona residència de dos dels protagonistes. La ubicació deixa molt clar a quin públic parlarà frontalment aquesta obra.

I aquest únic espai acollirà els quatre personatges, quatre amics de sempre, dos d’ells parella, que s’han reunit amb urgència perquè un d’ells s’ha tornat terraplanista. Aquest personatge, interpretat per Àurea Márquez, en un moment donat diu: “No ens hauríem d’allunyar sempre de tot per veure la seva forma?”, i justament aquesta obra sembla fer una crida al contrari.

Juntament amb les teories de la conspiració, afloren altres temes que darrerament han pogut crear controvèrsia en el debat públic: com l’ecologisme (representat per Mia Esteve), la lluita del col·lectiu LGTBIQ+ i les relacions amb molta diferència d’edat (David Vert) i l’augment dels discursos d’odi als mitjans (Eduard Farelo). Amb aquest reguitzell de temes actuals, els personatges s’aniran despullant els uns als altres, més a ells mateixos a través dels retrets que es propinaran.

Serà en aquesta dialèctica d’exabruptes d’on sorgirà l’autèntic quid de la qüestió. Perquè cap de les causes particulars dels personatges és el tema central de l’obra. Si aconseguim apropar-nos-hi suficient per deixar de veure’n la forma, és fàcil veure el subtext que és on resideix el centre del conflicte.

 Conspiranoia subverteix les expectatives de l’espectador que al principi s’espera una lluita antiterraplanista i que, un cop superat aquest fet i la resta de temes controvertits, deixa pas a una reflexió sobre l’amistat i les relacions interpersonals. Una crítica al moment actual de crispació i de comunicació o incomunicació en temps de grups de WhatsApp.

Una reflexió amb humor que se sosté sobre una base sòlida de conflicte dramàtic i que convida a l’optimisme. Hi ha espai per a l’esperança en aquesta classe mitjana de segones residències i sales d’estar ampul·loses que té totes les comoditats, però que sembla incapacitada per viure tranquil·la, per superar la soledat. Potser també n’hi ha per als espectadors que hi vam assistir.