Bianca Steck: "Sempre és especial tornar”

· Vas néixer a Barcelona, vius a Brussel·les i tens arrels diverses. Això ha marcat la teva música?
Moltíssim. Vaig créixer a Barcelona, però la meva llengua materna és l’anglès i a casa sempre s’ha parlat aquesta llengua. Mai m’he sentit del tot arrelada a un únic lloc i crec que això també s’ha reflectit en la música. A casa escoltàvem estils molt diferents, i jo vaig començar estudiant piano i clarinet. Tot plegat ha fet que el meu camí musical hagi estat molt natural.

· Quan va començar a explicar les històries a través de les cançons?
Quan vaig començar a viatjar. El piano era difícil de transportar i em vaig comprar una guitarra. Llegia molta poesia, escrivia en una llibreta i, gairebé sense adonar-me’n, aquells textos es van acabar convertint en cançons.

· També has explicat que l’etapa a Oslo va ser decisiva.
Sí. Hi estudiava arquitectura i, quan vaig haver de tornar a Barcelona per acabar la carrera, em va costar molt. Necessitava canalitzar el que sentia i vaig decidir posar música a tots els textos que havia anat escrivint. Em vaig proposar gravar un primer EP i aquell objectiu em va donar força. Va ser més una necessitat que una estratègia.

· Encara combines l’arquitectura i la música. Com conviuen aquestes dues facetes?
Ara més bé que mai. Em dedico a dissenyar estudis de gravació, de mescla i de mastering. Durant molts anys semblava que havia d’escollir entre una disciplina o l’altra, però finalment he trobat una manera d’unir-les. Per a mi ha estat una gran satisfacció.

· El teu primer disc es titula ‘The Joy of Coincidence’. Què simbolitzen aquestes coincidències?
No parla d’un fet concret. És una manera de mirar la vida. Soc una persona que tendeix a donar moltes voltes a les coses i, quan em passa alguna coincidència inesperada, és com si em tragués d’aquesta espiral. Pot semblar una cosa petita, però a mi em transmet lleugeresa i felicitat.

· El disc té una producció molt acurada, amb instruments com l’arpa, el clarinet o el fiscorn. Què buscàveu?
Amb el productor Nil Ciuró volíem construir un univers sonor molt delicat i una mica màgic. Hi ha molts instruments, però sempre al servei de les cançons. La idea era que el disc respirés, que no sonés carregat, sinó molt íntim i orgànic.

· Escriure també és una manera d’ordenar les emocions, per a tu?
Sense cap dubte. Fa uns mesos vaig estar una temporada sense escriure i em vaig adonar que estava molt estressada. Quan vaig tornar a asseure’m davant del piano, vaig entendre què em passava. Escriure cançons és la meva manera de processar les emocions.

· Has rebut reconeixements com el concurs belga Sound Track i IMPALA t’ha situat entre les cent artistes europees a seguir. Com ho vius?
Com una motivació. El que més m’agrada és poder portar les meves cançons a altres països. Escric sola, a casa, i després, poder compartir tot això amb persones de llocs diferents és el que realment em fa il·lusió.

· Viure a Brussel·les t’ha ajudat a fer aquest salt internacional?
Sí. Cantant en anglès he trobat un públic molt receptiu i, a més, Brussel·les és un lloc molt ben connectat. Quan ets una artista emergent, poder moure’t fàcilment per Europa és un avantatge molt important.

· Aquest divendres actuaràs al Fem Festival de Castellar. Què hi trobarà el públic?
Sempre és molt especial tornar a tocar a Catalunya. A Castellar, m’acompanya la Margelain. Presentarem un format molt íntim, amb piano de cua i arpa, que deixa les cançons gairebé despullades. M’agrada perquè és quan es veu si una cançó funciona de debò: quan només hi ha la veu, els instruments imprescindibles i l’emoció. Tinc moltes ganes de compartir aquest concert amb el públic.