La castellarenca, graduada STEM d’enginyeria informàtica i telemàtica, està estudiant un màster a la Universitat de Stanford
Després d’estudiar el doble grau STEM d’Enginyeria Informàtica i Telemàtica i rebre el premi WonNow de CaixaBank i Microsoft al 2019 va aterrar a la Universitat de Stanford (Califòrnia) on està cursant un màster en Enginyeria Elèctrica. Parlem amb ella en el marc del Dia Internacional de les Dones i les Nenes a la Ciència.
· L’escola hauria d’impulsar més la formació STEM i incidir en posar el cuquet de la ciència a les noies?
Penso que són coses d’estereotips. No crec que s’hagi de posar el cuquet al darrere, simplement evitar relacionar que una carrera STEM és només per a homes, evitar comentaris com aquest, que poden fer sentir les noies i les joves que no pertanyen a aquestes carreres.
· Després d’acabar el doble grau d’Enginyeria Informàtica i Telemàtica vas entrar a la Universitat de Stanford. Què estàs estudiant en aquests moments?
Un màster en enginyeria elèctrica. Als Estats Units aquesta disciplina és més àmplia que aquí i en el meu cas m’estic centrant en electrònica i en deep learning. L’objectiu és intentar resoldre problemes amb ajuda dels robots i a mi m’interessa reflexionar sobre com funciona el nostre cervell i els nostres sentits a l’hora d’explorar objectes i com podem entendre això i fer un robot que pugui manipular objectes també.
· Vas rebre el guardó WonNow el 2019. Et sents recompensada?
La Universitat de Stanford és la millor valorada al món en enginyeria elèctrica i sempre està entre les millors posicions a escala global, és a dir, és molt complicat entrar en una universitat així i em sento afortunada de poder estar estudiant allà. Però fa més de 10 anys que vaig darrere d’aquest somni. No és una cosa improvisada que hagi dit de cop, vull anar a estudiar allà. Fa molts anys que estic estudiant molt, informant-me i lluitant i també rebent molts ‘no’. No m’ha vingut aquest guardó com si res. Al darrere hi ha molt d’esforç, molta constància i aquests han estat els primers fruits.
· Quins referents has tingut en aquests anys?
Des que tenia 14 anys tenia en el cap una dona que es diu Dina Katabi, que és una investigadora de l’Institut Tecnològic de Massachusetts i cercant informació vaig trobar-me la seva investigació que tracta sobre dispositius que són capaços de captar el nostre moviment, el nostre batec del cor i la respiració de forma no invasiva. És a dir, un dispositiu que no portes enganxat al cos, que no porta càmera, per tant, no t’està observant i amb un sistema de múltiples antenes és capaç d’adquirir totes aquests senyals. I això, en aquell moment, que no tenia coneixements per entendre-ho, em va semblar quasi màgia.
· Hi ha competitivitat en el món de la ciència? Sembla que a la base hi ha moltes dones científiques, però a les esferes més altes els que prenen decisions són homes.
Jo no soc conscient d’aquestes dades, però sí, espero que canviï, perquè la nostra feina està allà, la fem i som igual de bones, per tant ens mereixem aquestes posicions igual que se la mereix un home. I respecte a la competitivitat entre companys dins de Stanford, jo no ho percebo així, crec que també per la manera en què la universitat planteja les assignatures. Els exercicis que ens donen són molt, molt difícils i fer-los sols és complicat. Has de treballar amb persones que també estan a classe i entre tots col·laborem.
· La representativitat de dones en el teu màster és proporcionada?
Ni de bon tros. La proporció és la mateixa que em vaig trobar aquí estudiant el doble grau. Aquí, en algunes assignatures era l’única en una classe de 40. Ara, a Stanford som un 25% de dones. En relació al professorat sí que és més equitatiu.
· Què esperes respecte al futur?
M’agradaria fer un doctorat i quedar-me allà si hi ha l’opció. I un cop acabi el doctorat, que són uns quants anys, m’agradaria treballar en un departament d’I+D d’una empresa o bé al món acadèmic. El doctorat no ho tinc definit, però tinc clar que vull que sigui la combinació de robòtica i intel·ligència artificial.
· Què li diries a una nena o una jove que es vulgui dedicar a la ciència?
Jo ho tenia molt clar, però al final era perquè tenia curiositat per saber com funcionen aquestes coses. És increïble sentir-te capaç de crear una solució davant un problema. I després, el resultat és que m’ha agradat moltíssim i que també vull crear jo aquestes coses, aquests dispositius. A una nena li diria que si sent aquest cuc, que no es pregunti ‘no sé si m’hi veig’, no, que s’hi posi de cap, que no ho dubti ni un segon perquè jo penso que li encantaran aquestes carreres. Que no tinguin por.
