Una temptació poc seductora

Fa uns dies em vaig submergir en un món fins fa no gaire desconegut per a mi. Soc dels pocs, almenys de la meva generació i el meu entorn, que no havia vist ni un minut de La isla de las tentaciones. I ja us ho avanço: si no us hi heu posat, diria que no us perdeu res.  És cert que tampoc he tingut gaire experiències amb programes similars. Sempre he sigut una mica una rara avis. I no sé si aquesta vegada li vaig donar una oportunitat per curiositat, per la insistència dels meus companys de pis o simplement perquè necessitava tenir arguments per escriure aquest article. Però l’experiment, sent generós, va resultar francament decebedor.  

Per als iniciats com jo, explicaré amb quatre idees bàsiques de què va el programa de Mediaset. Cinc parelles van, per separat, a dues illes paradisíaques de la República Dominicana. Fins aquí podria ser l’inici d’una bonica experiència de redescobriment personal. Ara ve la part bona. Formen dos grups –noies per una banda i nois per l’altra, remarco– i a cada illa els esperen deu solters del sexe contrari. Un cop instal·lats, conviuen entre ells. Això sí, la majoria del temps, lleugers de roba. Com ja us deveu imaginar, no es posen a llegir llibres. Quan el programa ha recopilat suficients escenes, els ensenyen imatges del que ha passat a l’altra illa. Organitzen el que –crec, encertadament– han anomenat la hoguera. Un espai on cada membre de la parella veu el que està fent l’altre en la distància. Amb l’únic i evident objectiu de fer créixer la tensió i despertar les gelosies, representades amb moltes llàgrimes i desqualificacions. I una frase definitiva: “No tenemos más imágenes para ti”.

Dit d’una altra manera, La isla de las tentaciones és una espècie de El show de Truman amb actors de baixíssim nivell. Amb un guió previsible i diàlegs més propis d’una classe de parvulari. Deu ser que el pressupost, en aquestes dates, dona per al que dona. Escenes denigrants, cites sense més picant que quatre abraçades forçades i converses extretes del manual de flirteig més bàsic i rudimentari. Suposo que deu funcionar. Amors plastificats, amb relacions prefabricades. I tot plegat amanit amb freqüents dosis d’alcohol i les seves conseqüències en forma de ressaques. Ambdues realitats mostrades sense cap censura però acompanyades, això sí, d’una música extreta de la llista dels últims èxits més escoltats a l’Spotify d’Espanya. 

Més enllà de jutjar la discutible qualitat del producte i la dubtosa capacitat dels concursants per atrapar-nos davant de la pantalla, no tot és negatiu. El que sí se li ha de reconèixer al programa és la seva capacitat per obrir els ulls als concursants i fer-los veure, en el precís instant que graven, que la seva vida, fins abans d’anar al reality, era una autèntica porqueria. “La vida que tenía no es la que quiero para mí”, “ahora me doy cuenta”, “estaba en una relación tóxica”. No me les invento. Les he escoltat totes en les més de dues hores d’infaust espectacle. Almenys s’estalviaran anar al psicòleg. L’illa ha resultat ser el millor divan per solucionar els seus problemes de parella. I jo ho celebro.
Tot i les bondats, segueixo sense entendre quina gràcia li troben. La primera temporada podia colar per la novetat. Però, ara? A què ens pensem que va una suposada parella a un programa en què el format precisament busca incentivar la infidelitat i alimentar la set de venjança? Deu ser que m’ho prenc massa seriosament. Com ens podem empassar que a algú li sàpiga greu que la seva presumpta parella es mostri encaramel·lada amb una altra persona que hi participa per fer justament això? És la base del reality. Sense dissimulació. I és el que deu donar audiència. Demano perdó per contribuir a la causa. No puc prometre que no torni a passar.

Des d’avui, em solidaritzo amb els que no gaudiran del circ dels desamors les properes setmanes. Amb els que rebran als grups del WhatsApp fotos que no entendran referents al Tom i la Melyssa. Al Lester o la Melodie –sí, es veu que tenir un nom random et deu donar punts per passar el càsting. Som –o érem– la resistència. Els que fa uns mesos, amb l’estrena de la primera temporada, sentíem cridar Estefanía i no sabíem si algun veí preguntava per la nova inquilina del 1r 2a o parlaven de la princesa de Mònaco. Després de tot, la meva conclusió és que ens atrau la banalitat. Estirar-nos al sofà i no esperar res. I no es pot negar que el reality, en això, no decep. Potser, al final, no soc tan rara avis com pensava. No descarteu que diumenge que ve m’assegui davant la televisió a veure quantes llàgrimes són capaces de treure aquesta vegada les protagonistes d’aquest show de Truman amb actors de pa sucat amb oli. Potser li dono una segona oportunitat. Tot sigui per no quedar en fora de joc en les converses amb els meus companys de pis.