Tornen els casaments religiosos i civils després del confinament
Durant el camí per convertir-se en nuvis, imprevisiblement, han esdevingut experts del BOE. Els enamorats que tenien planejat casar-se a les acaballes del confinament s’han acabat familiaritzant amb les mil i una actualitzacions legislatives del darrer mes. Cal adaptar les celebracions. N’hi ha que han desistit i ho han deixat per a més endavant, altres han seguit un minut a minut extenuant per mantenir dempeus la cerimònia.
El guió, en qualsevol cas, s’ha trastocat. Els qui uns mesos enrere es van aventurar a demanar matrimoni podien imaginar-se un daltabaix, però mai una pandèmia pel mig. No estaven previstes les restriccions de mobilitat per als convidats ni l’aforament màxim permès. Tampoc la presència de les mascaretes, omnipresent recordatori de context. Però l’amor ho pot tot, que diuen alguns romàntics optimistes. Si una parella comença superant això, el trajecte, com a mínim a l’inici, no farà una mica més de baixada?
“Hem estat tot el temps pendents de les dates”, reconeixia la Mari Carmen, dos dies abans de casar-se –dissabte, 20 de juny– a l’església de Sant Feliu del Racó. Ella es negava en rotund a casar-se amb mascareta. Al final, ho va aconseguir. Tot va sortir rodó. Més d’una vintena de convidats als bancs, la majoria amb mascareta. Ella i l’Israel, davant del mossèn. Per fi, el “sí”. Família i amics molt propers s’avancen en sortir i els esperen, sota una tarda esplèndida, per inundar-los de confeti. Criden el “visca els nuvis!” de rigor. El primer casament per església postconfinament a Castellar del Vallès.
Malauradament, però, no tothom hi era. “Algun familiar ha tingut por”, explicava ella. I un altre imprevist: hauran de canviar el viatge a Egipte per una escapada una mica més a prop, previsiblement algun lloc on arribar amb cotxe. Millor no jugar-se-la.
Tanmateix, la Mari Carmen analitza la situació amb optimisme i admet que els seus plans no han variat gaire. Només van necessitar un mes per organitzar-ho tot i ja tenien la roba del casament comprada. “Som atípics”. Això sí, tenien una condició innegociable, que els casés el rector de la vila: “Específicament, volíem que fos ell”.
L’Israel i la Mari Carmen en el moment de sortir de l’església de Sant Feliu del Racó després de donar-se el ‘sí’, dissabte passat. || Q. Pascual
Per al mossèn Txema, que coneixia la núvia, també va ser especial. Durant la cerimònia, deliberadament, en cap moment va fer cap menció al coronavirus. Ja va bé un descans del tema i més si és, com diuen, el dia més especial de la teva vida. Ara bé, no nega que se li fes una mica estrany oficiar-la en aquestes circumstàncies, perquè les mesures de seguretat “t’ho recorden constantment quan obres els ulls”. En qualsevol cas, el mossèn Txema reconeix que el casament produeix una “sensació d’alegria, perquè és guanyar terreny al que hi havia just abans”.
Nervis i mongetes del ganxet
El Jaume i la Julia, que es van conèixer fa dos anys i mig en un projecte de voluntariat a Barcelona, estan agafats de la mà i es llancen miradetes. Són a la capella de l’Ajuntament. És el primer casament civil que se celebra en tres mesos i tenen la mascareta a sobre de la taula. “Sou els primers. Marcareu tendència en els pròxims mesos a Castellar”, bromeja l’alcalde, Ignasi Giménez, que oficia la cerimònia.
A la sala només hi són ells tres i el Jaume i l’Antònia com a testimonis, els pares d’ell. Però hi ha més gent que segueix el casament en directe, retransmès per un telèfon plantat a sobre de la taula. Un dia abans del casament, el Jaume i la Julia no preveien nervis: “Som gent poc nerviosa, serà una cosa informal.... Estem molt animats, això sí, però la cerimònia civil és més un tràmit legal”, explicava ell. Esperen els pares de la Julia, que viuen a Almeria, per fer-la grossa, amb una mica més de celebració, si pot ser, a l’agost.
En el moment de la veritat, però, s’intueix la coïssor dels nervis a l’estómac dels futurs nuvis. Digueu-ne il·lusió. “El que esteu fent avui és formar una família”, prossegueix l’alcalde. Es miren i es tornen a somriure. Torn per als testimonis: cap d’ells té motius per oposar-se al matrimoni del Jaume i la Julia. El “sí, vull” es materialitza. Hi ha petó! Confirmem que sí, que avui som romàntics optimistes, que això és una plantofada al coronavirus i que l’amor tot ho pot. Sortiran de l’Ajuntament i ningú llançarà arròs. Millor encara, l’alcalde els regala una bosseta premium de mongetes del ganxet. Posats a celebrar la cerimònia amb menjar, millor no desaprofitar-ne i començar aquesta història amb un bon plat.
