Necessitem poetes: que torni Pere Quart

En el temps que ens ha tocat de viure, necessitem més que mai la presència de poetes amb majúscules. Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986), amb el pseudònim de Pere Quart per a la poesia, va fer una obra que demana de tornar a ser llegida i convertida en referent per pensar-nos, per emocionar-nos i per despertar el sempre imprescindible inconformisme crític.
Ara que fa trenta anys que ens va deixar, és l'hora de reivindicar-lo com un dels autors teatrals més interessants i demolidors, que s'enfronta a l'estructura del matrimoni convencional i de la família burgesa a 'Allò que tal vegada s'esdevingué' (1936) i a 'Ball robat' (1958). En plena revolució, durant els anys de la Guerra Civil, escriu 'La fam' (1938), i no dubta a criticar les lluites estèrils entre comunistes i anarquistes. ¿Voleu dir que una obra dramàtica com la de Joan Oliver no té una plena actualitat i que, a més, ens ajudaria a reflexionar sobre conflictes d'ara mateix?
I, sobretot, hem de tornar a la poesia de Pere Quart. I a poemes com "Edat antiga" (de 'Circumstàncies', un llibre fonamental), que comença amb un vers relativitzador: "Em sembla recordar que era feliç"; i acaba, després de revisar els seus primers anys, amb unes paraules emotives que trasllueixen l'experiència i el record de la infància: "un assaig insabut de pàtria venturosa".
I com ens criden a l'acció i a la lluita per la justícia i els drets tants i tants versos de Pere Quart. Algú pot pensar que es tracta d'una poesia acotada en un temps històric, quan calia lluitar contra la dictadura franquista. Però és molt difícil -i propi d'ignorants, de gent amb mala fe- obviar la vigència d'aquests mots del poema "Poble meu": "Encara heu d'aprendre la força del nombre! / La implacable eficàcia / d'un no / just, compacte i unànime!".
Tenim, per tant, el privilegi de comptar amb un poeta que sabia afrontar la realitat inmediata des d'una consciència crítica (ben lluny dels discursos profètics i de la retòrica buida). I, alhora, també tenia aquella sornegueria i aquell humor tan sabadellencs que trobem molt sovint en la seva poesia: "Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet!" ("Vaca suïssa", de Bestiari).
Pere Quart és el poeta, també, del dubte, de l'escepticisme, que treballa amb el llenguatge i que sap de la importància de la literatura en un món civilitzat. I sempre ens parla des de la reflexió més personal, sense defugir el pensament propi, encara que resulti políticament incorrecte. No se sap gaire que les famoses "Corrandes d'exili" tenien uns versos finals que el poeta va eliminar, perquè tocava ser reconciliador, després de la Guerra Civil. Però que, ara i aquí, avui mateix, són un clam necessari que impressiona i que obliga a despertar-nos: "Venceren perquè eren forts / i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança! / Catalunya, fera mansa, / calla i plora tes dissorts: / plorant pensa en els teus morts / i callant en la venjança."