Molt més que dues guitarres

La guitarra és un dels instruments de corda més populars. És el company perfecte per a la joia compartida, per a les trobades socials però també per als moments en què la introspecció fa fortuna. Però no per aquest caràcter familiar i afable és un instrument menor, amb poc suc, monòton o avorrit. I això és el que van demostrar a cop de pirueta melòdica i digital el Pyrophorus Guitar Duo, la formació que va protagonitzar l'última sessió del cicle Audicions Íntimes de L'Aula, d'aquest trimestre que enfila la recta final. Alí Arango i Josué Fonseca, els dos membres de la formació, van néixer a Cuba però es van retrobar en un concurs de talent musical a Madrid, el 2013, tal com van explicar en la conversa oberta conduida per Xavier Chavarría Talarn a l'Auditori Miquel Pont.

Val a dir que el duo compta amb un disc Pyrophorus “Vol. 1” , i han dut a terme gires arreu del món que els han portat al Japó i Alemanya, i evidentment als principals escenaris del país com el Palau de la Música Catalana o l'Auditori Manuel de Falla de Granada.

^{Pyrophorus Guitar Duo amb Xavier Chavarría Talarn a l'Auditori Miquel Pont, dijous passat - R.GÓMEZ}

Arango i Fonseca són dos intèrprets excepcionals, versàtils, amb un profund coneixement de la música, i com va anunciar Xavier Chavarría Talarn, sembla que tinguin "ratolins" en comptes de mans. Rapidesa, agilitat, precisió i una mica de son, que no falti. Aquesta és la proposta de Pyrophorus que lidera Ali Fonseca, el responsable de les composicions i l'encarregat d'adaptar per a quatre mans obres d'una gran complexitat que només funcionen si les dues guitarres van a una, com un rellotge. "És un com jeroglífic", van reconèixer quant a les partitures, que no s'ajusten al llenguatge de la guitarra clàssica sinó que incorporen quatre pistes i elements de percussió. Tot el que es toca està escrit i digitalitzat, per condensar tota una orquestra en dues guitarres.  De fet, no és casualitat aquest virtuosisme i autoexigència del duo. Durant la sessió van recordar els primers anys a l'Escola Cubana de Guitarra, un projecte marcat per una rigorositat soviètica, hores i hores d'assaig, amb una disciplina inalterable, que estava concebut per cuinar una nova fornada de músics, els millors. Però aquesta generació de músics, segons va relatar Fonseca, va marxar d'un país que durant molt de temps ha tallat les ales de la seva ciutadania. En aquest èxode de talent conflueixen els dos guitarristes, amb una proposta que deconstrueix gèneres com la música popular cubana, el jazz i el funk, la música contemporània o la música clàssica més ortodoxa.

Pyrophorus és el nom científic del cocuyo, un insecte molt típic de Cuba, molt semblant a una cuca de llum. Pyro phorus, portador de foc, o en el cas del duet, portadors de malabars melòdics i timbres impossibles d'imaginar en les sis cordes d'una guitarra. Perquè Pyrophorus són capaços d'imitar el so d'una llauna tot pinçant i girant una de les cordes, o d'una tamborinada, i oferir una extensa gamma d'efectes de percussió amb la fusta de la guitarra o una versió del cajón flamenco que s'encaixen als peus. I és que es nota que se senten ben còmodes en les seves sabates.

Durant l'actuació van sonar adaptacions de cançons populars catalanes com Joan Petit i El Gegant del Pi, i cubanes, però també l'Arabesque de Claude Debussy, compositor francès estendard de l'impressionisme, un baião del Brasil, o els fandangos de Paco de Lucía, per cloure amb una espectacular versió de La vida breve de Manuel de Falla, arranjada de manera exquisida i extremadament fidel a l'original pensada per a orquestra, però executada amb energia rotunda pel duet de corda.