moli_1440x961
Cal Cames i Molí d’en Barata, imatge del 1962, després de la riuada / Maria Soldevila
20/07/2023 Actualitat
Mitja vida al molí fariner d’en Barata, al riu Ripoll

Maria Soldevila, nascuda al molí, repassa la història de l’equipament

Cristina Domene

“Molí petit perdut entre boscatge / ara, és recó de món ben isolat i trist / si en temps llunyans va ésser bonic paratge / és la casa allà on vareig néixer, i així he vist”.

 

Aquests versos inicien el poema que Maria Soldevila Saladich dedica al Molí d’en Barata, molí fariner les restes del qual estan ubicades al costat del riu Ripoll, a un quilòmetre de Sant Feliu del Racó. En aquest molí, la Maria va créixer, va fer moldre el gra, va jugar, es va casar i va tenir la seva filla Maria Helena Romo Soldevila. Hi va viure fins al 1968, any en què es va traslladar amb la família a Castellar, i el molí va tancar les portes per sempre, tot i que ja feia anys que no funcionava. Però la història de la família Soldevila i el molí Barata es remunta molts anys abans, concretament al 1872. I va ser arran de la secció Postals de Castellar de L’Actual 713 que la Maria, molt vívida intel·lectualment, va posar-se en contacte amb el setmanari castellarenc per compartir un tros de la seva vida i de la història de Castellar.

 

Com dèiem, era final del segle XIX quan Pere Soldevila Valenzuela, besavi de la Maria, va llogar el molí a la família Barata. Va passar a Joan Soldevila Homet i, amb els anys, a Pere Soldevila Sala, pare de la Maria. “El molí tenia dues moles hidràuliques, una de blat i l’altra de blat de moro, la bassa d’aigua era darrere de la casa, engegaves la tremuja i es posaven a rodar. Quan tenia 10 o 12 anys jo l’havia fet anar. Venia molta gent del voltant, també de Sant Llorenç, que tenien camps de blat i de blat de moro. L’època més esplendorosa va ser abans de la Guerra Civil”.

 

La Maria diu que viure al molí, envoltada de natura, era perfecte. “Quan vam venir a viure a Castellar, al principi, trobava a faltar la remor de l’aigua”. Durant la guerra, encara hi havia feina, però la cosa va anar de baixada i després, el 1939, ja el van tancar. A més dels estralls de la guerra, va coincidir que el senyor Oliver va posar una farinera a Castellar. “Cap a l’any 1942 el meu pare va posar una graneria al carrer Major, 90. Hi veníem gra, però també altres productes”, recorda Soldevila. 

Comparteix
M'agrada
Comentaris