La secció gastrònomica de L'Actual ens parla dels populars esmorzars de forquilla i ganivet
L’evolució, la modernitat, la globalització... digueu-n’hi com vulgueu, però el pas del temps sempre porta canvis de costums, uns canvis que, d’uns anys ençà, són cada cop més ràpids i farien molt difícil que, si els nostres avis i besavis ressuscitessin, reconeguessin com a seu el país on van viure.
En el menjar es noten molt, aquests canvis, i està clar que el que mengem ara té cada vegada menys a veure amb allò que menjaven els nostres avantpassats: segurament perquè la majoria van viure d’una manera més pobra i austera, i perquè ara rebem una allau de productes i de nous costums que constantment ens empenyen a nous hàbits dels quals gairebé ni en som conscients. Per sort, alguns costums es mantenen, com un que m’agrada molt i que s’ha posat de moda: l’esmorzar de forquilla.
Asseure’s a taula amb un plat de vianda i una mica de tall, o cansalada, no era una activitat d’oci per als nostres avis, com ara, sinó una necessitat en un món rural en què quan sortia el sol tothom era llevat i a les nou del matí ja s’havia treballat prou hores per justificar la màxima ingesta possible de calories per recuperar forces i seguir treballant. Avui, la majoria passem amb un cafè amb llet i una pasta, o un entrepà fet amb barretes de llavors o pa d’espelta, que no amb el pa de pagès habitual abans a les cases. I això els que no opten per un sandvitx tancat en una capsa de plàstic, o per la brioixeria industrial acompanyada amb un suc d’origen idèntic.
Sort que hi ha gent que, de tant en tant, li agrada asseure’s a esmorzar, amb la taula parada, i sense pressa. Per això, l’esmorzar de forquilla ha quedat relegat al cap de setmana, i sovint a sectors concrets, com els ciclistes, o més ben dit, la gent que surt amb bicicleta els caps de setmana, o a caminar. Com si calgués justificar amb un esforç previ el plaer d’esmorzar com cal.
Per fer un bon esmorzar de forquilla, la carta ha d’oferir plats tradicionals, de cassola, a més de brasa i truites, i pa amb tomàquet o torrades amb embotits. Llegums (cigrons i mongetes) per acompanyar, i algun platillo més elaborat, com ara un fricandó o una mica de bacallà. Cap més peix, i poca verdura, llevat d’alguna amanideta. I un porró, és clar, tot i que ara molta gent prefereix la cervesa.
Entre els plats de cassola no poden faltar els menuts, perquè l’origen, recordem-ho, és essencialment rural i humil: cap i pota, tripes, peus. I a la brasa, botifarra crua, botifarra negra, peus, cansalada: el porc ha omplert històricament els nostres rebostos, més que cap altre animal.
He fet un tomb per Castellar i m’ha sabut greu trobar-me esmorzars dits de forquilla poc autèntics, que s’anuncien directament ‘per a ciclistes’ en lloc d’oferir als veïns del poble la possibilitat de recuperar aquells ‘platillos’ que ara es cuinen poc a casa i que fan de més bon menjar un matí sense presses i en bona companyia.
El concepte que buscava l’he trobat només al Celleret de Castellar, que ofereix cada dia a la rebotiga esmorzars que tenen una parròquia fidel, d’una certa edat. Clientela local, perquè no és en un lloc de pas, que pot menjar un bon entrepà o una truita amb pa amb tomàquet (jo vaig optar per la de botifarra, molt correcta), amb unes olives i un porró de vi. Prenent cafè i tot, la factura no va arribar a cinc euros.
Els divendres augmenta l’oferta amb esqueixada de bacallà, i els dissabtes, un parell o tres de plats més que anuncien el dia abans a Facebook. Dissabte passat hi havia tripes i trinxat, i l’anterior, faves a la catalana i bacallà a la llauna. El darrer del 2018, els parroquians es van poder acomiadar de l’any amb un fricandó o uns cigrons guisats. Cuina casolana de veritat (no hi ha cuina i deuen preparar el menjar a casa), en un ambient agradable i acollidor, sense luxes.
A l’extrem contrari, Cal Petasques, que els caps de setmana s’omple sobretot de ciclistes de muntanya que no deuen haver d’anar gaire lluny vist tot el que mengen (i beuen). Esmorzar a preu fix (8,5 €, 10 si es vol xai) a base de brasa (botifarres, careta, peus, cansalada...) i truites amb acompanyament de patates o mongetes, més torrades, beguda, cafè i ‘xupito’. Un bon preu i una qualitat acceptable, però em va decebre no trobar plats cuinats precisament en una masia que no és un bar, sinó un restaurant. El local, molt sorollós, és digne de visitar per l’enorme acumulació de ceràmiques i antiguitats que omplen les parets i, sobretot, els sostres, fins i tot la terrassa posterior que a l’estiu és una bona alternativa per evitar el soroll interior.
El Celleret de Castellar
Avinguda Sant Esteve, 49
Aneu-hi: si busqueu ambient i cuina casolana
Fugiu-ne: si busqueu disseny i modernitat
Cal Petasques
C. Puig de la Creu, 60
Aneu-hi: si voleu un menú amb tot inclòs
Fugiu-ne: el mateixos amants del disseny i la modernitat
**L’Actual visita els establiments sense avisar, de forma anònima, i paga totes les consumicions.
