Maria Antònia Romeu: "El meu consell és estimar molt, el proïsme i sobretot a tu mateixa"

· Vostè va néixer a Castellar del Vallès fa 92 anys.
Sí, però després de la guerra, que havíem passat molta gana, el meu pare se’n va voler anar a fer de pagès a Blanes, per buscar un  futur millor. La cosa no va anar gaire bé i a més, quan érem allà, després d’un any i mig, la mare va morir. Jo tenia 9 anys i el meu germà era sis anys i mig més gran que jo. Llavors vaig anar a viure amb l’àvia, per cuidar-la, i vaig quedar com una mestresseta de casa.  

· Va passar allà la joventut.
Sí, fins que vaig conèixer el meu marit, el Pere, un noi de Calella, i ens vam casar. I com que jo tenia família a Castellar i ens va sortir l’oportunitat de treballar aquí, vaig retornar a la vila.

· Com va ser tornar a la vila?
La cosa era que no trobàvem casa i nosaltres teníem moltes ganes de casar-nos per estar junts. Els tiets de Castellar van saber que el sagristà de Castellar marxava i quedava una casa lliure i la vacant per fer de sagristà. El meu tiet era amic del senyor rector i li van proposar al meu Pere, que va venir un mes a casa dels meus oncles, quan encara vivia a Calella, per aprendre l’ofici. Va anar tot bé i al cap d’un mes ja ens vam casar a Tordera i vam venir a viure aquí, a la planta de dalt de la rectoria, en un piset, l’any 1952. 

· Quina era la vostra feina?
El Pere s’aixecava i anava a tocar les campanes per a l’oració del matí, a les 6 . Llavors feia la missa de 7 acompanyant el mossèn i ajudava a la missa si no hi havia escolans. Netejava les patenes, escombraven i netejàvem junts l’església. I en aquest temps van néixer els dos nostres fills, el Jordi i el Carles.

· Després d’uns anys, però, van decidir canviar de feina.
El Pere sempre ha estat molt curiós i observava molt. Era molt eixerit, feia  de tot. Hi havia una xurreria a Calella, va anar dos dies per aprendre-hi i així és com vam posar La Xurreria del Poble, a la carretera de Sentmenat i amb el temps ens va anar molt bé. Jo em vaig posar a treballar a una fàbrica a la nit, aquí a prop, i el meu marit treballava a la fàbrica al matí i a la tarda anava a la xurreria i ja es posava a fregir patates per tenir-les a punt per a dissabte i diumenge. Jo després vaig anar a Cal Vies de Sabadell fins que es va casar el meu fill Jordi. El Pere es va jubilar a la xurreria. Ell va estar 40 anys fent de xurrer, l’any que feia 50 de l’obertura, ja hi era el meu fill. El Pere estava molt relacionat amb el poble, coneixia tothom.

· A més de treballar i cuidar-se dels fills, va decidir invertir una mica del seu temps a ajudar els altres. 
Sí. Fa uns 24 anys que, a través de Paquita Antonell, vaig començar a col·laborar a Càritas, perquè necessitaven ajuda amb la secció de la roba, aleshores hi havia una part de menjar i una de roba. Als inicis, jo agafava la roba, els llençols, els portava a casa, els rentava i els planxava. Anàvem, Pilar Macique i jo, el dia abans que obrissin al públic i ho deixàvem tot arreglat, tota la roba ben posada. Però després, ja vam passar també a atendre la gent el dia que obríem. Amb el temps, Càritas va marxar a l’Espai Tolrà, perquè necessitaven més espai, i nosaltres ens hem convertit en La Botigueta. Els diners que recaptem són per ajudar una mica la parròquia. Jo encara hi vaig cada dijous, dissabte i diumenge. Hi podeu trobar de tot, roba, decoració, sants... per un euro. 

· I a banda de col·laborar amb l’església, quines altres activitats li agrada fer? 
Jo vaig a missa cada dia, estimo molt Déu, perquè si no l’hagués estimat és impossible que hagués arribat a la meva edat i faci el que faig jo. Jo i les meves companyes, eh. Al matí reso el rosari, em cuido de la casa i m’agrada molt dibuixar, dibuixo cada dia. A comprar, des de la pandèmia, hi va la meva veïna i llavors jo faig el menjar per a les dues, dinem juntes i ens fem companyia fins l’hora d’anar a missa.  

· Quin és el secret per arribar a 92 anys tan bé? 
Estimar molt Déu, no ferir ningú, i demano perdó cada dia de les coses que he fet. Per mantenir desperta la ment llegeixo, escric, faig versos. I les èpoques en què no he estat feliç, tinc molta imaginació, i això em distreia. Pensava les meves coses i imaginava molt per evadir-me. El meu consell és estimar molt, molt, el proïsme i sobretot a tu mateixa. I no tenir rancors. 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Soc decidida per fer les coses

Un defecte que no pots dominar?
Tossuda

Quin plat t’agrada més?
L’arròs a la cassola que faig jo

Algú que admires?
Déu

Un llibre?
Qualsevol de poesia

Una cançó?
L’Ave Maria, de Schubert

Una pel·lícula?
‘Allò que el vent s’endugué’ 

Una activitat per passar l’estona?
Dibuixar

La teva paraula preferida?
Valga’m Déu

Un racó de Castellar?
L’església amb el carrer Sant Iscle

Un desig?
Que marxi tot això de la Covid