Ha estat un dels castellarencs que ha viscut a primera línia la crisi de la Covid-19. Amb les seqüeles de la primavera passada presents, l’infermer valora la situació dels sanitaris i dels hospitals a les portes de la segona onada.
· Quina és la situació a l’hospital? Es nota la segona onada?
Estem tenint un augment progressiu d’ingressos a hospitalització i a l’àrea de crítics. Vam tenir un brot a l’àrea de residència i convalescència, que també va afectar personal, però el vam poder controlar. En el meu cas, treballo en l’àrea d’UCI i de crítics. A hores d’ara, a l’UCI principal dels 10 llits que tenim 8 són de pacients amb Covid-19. Tenint en compte que l’ampliació que hem pogut fer, amb el pla de contingència, és de fins a 18 llits, l’ocupació de l’UCI amb Covid-19 és de prop del 40%. La corba de pacients és ascendent. Tenim unitats d’hospitalització dedicades només a Covid-19, i àrees d’urgències per al triatge de coronavirus i PCR.
· Com viu el personal sanitari el repunt de casos?
La moral està tocada, estem desanimats i esgotats. Venim de deixar-nos-hi la pell, de treballar molt dur en la primera onada, i fins i tot molts de nosaltres tenim seqüeles físiques i psicològiques. Una vegada va disminuir la incidència, hi havia la sensació per part dels gestors que tot havia acabat, però no és cert. Se sabia que hi hauria un repunt, però no s’han posat tots els recursos a l’abast per poder fer front a l’augment de casos. Tenim un hivern molt dur per passar. Al nostre hospital hi ha un greu dèficit de personal, i s’han tancat àrees que es van preparar per poder assumir el primer impacte d’onada de contagis de coronavirus.
· Per tant, estem preparats per fer front a aquest segon episodi?
M’agradaria dir-te que sí, però no puc assegurar-ho. S’han activat plans de contingència a tots els hospitals, s’han preparat unitats específiques i s’ha format els treballadors. Alguns centres, en previsió, fins i tot han contractat personal sanitari. Ara bé, no hi ha personal per a tot arreu i és per això que s’ha produït una migració de professionals cap als hospitals que ofereixen millors condicions, i que han pogut consolidar les seves plantilles. Això ha afectat, per exemple, el meu centre de treball.
· Quines són les principals reivindicacions del vostre col·lectiu?
Al personal assistencial, que treballa a peu de llit, se’ns escolta poc. Hi ha molts gabinets de crisi, molts estaments polítics i moltres administracions, però les opinions de metges o infermers no es tenen en compte i es queden en l’oblit. El gran problema que posem damunt la taula és que la mancança de personal s’ha fet crònica i crítica. Tot va començar amb les retallades de la crisi del 2008, i la gestió que es fa del finançament per part dels centres que treballen pel Servei Català de Salut, però que pertanyen al Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) i no a l’Institut Català de la Salut (ICS). Això ha tingut un greu impacte en les condicions laborals dels sanitaris. No em refereixo només a les nòmines sinó també a la inestabilitat laboral, els horaris, o els contractes precaris. S’han estalviat diners a base de situacions contractuals pèssimes. Necessitem que s’inverteixi en personal, que s’ampliïn les plantilles.
· Com valores la teva experiència a l’UCI durant la pandèmia?
Abans de la pandèmia es va posar en marxa el projecte Humaniza UCI, per millorar les UCI, condicionar l’espai per fer-lo més confortable i amable tant per als pacients com per als familiars, que podrien assumir un paper més actiu en l’acompanyament de l’usuari. Ara, tot això no es pot posar en pràctica. Pensa que el pacient Covid-19 viu absolutament aïllat en un box. Ens hi acostem amb els EPI, disfressats d’extraterrestres. Som irreconeixibles, no saben com és el nostre rostre ni la nostra veu, que s’amaga darrere de dues mascaretes. No pots entrar al box cada vegada que vols, com abans de la pandèmia, sinó que cada interacció està mil·limetrada. Aquest aïllament no només és una gran muralla entre el pacient i tu, sinó del pacient amb la resta del món, perquè han perdut el contacte directe amb l’exterior, amb les famílies o els amics. El contacte es restringeix a la tauleta i al telèfon mòbil. Imagina com de difícil ha de ser parlar amb la teva família, explicar-los els teus sentiments a través de la pantalla quan saps que t’adormiran i et connectaran a la ventilació mecànica, amb el dubte de saber si els tornaràs a veure. És molt difícil treballar en aquestes condicions.
