“Vam aconseguir moltes millores”

Poc podien pensar les milers de dones treballadores tèxtils que van sortir a protestar als carrers de Nova York el 8 de març de 1875 que aquesta data esdevindria –amb el temps– un dia internacional i una jornada reivindicativa a favor dels drets de les dones arreu del món. Aquelles dones de meitats del segle XIX demanaven, en plena revolució industrial, el mateix que dècades després demanava la castellarenca Maria del Carmen González juntament amb altres companyes i companys: reivindicar millores en les condicions laborals de les fàbriques tèxtils, en aquest cas, de la Tolrà.

Tenia 17 anys quan va entrar a la fàbrica castellarenca, a mitjans dels 70: “Va ser la meva primera feina i estava a contínues, a filatures. Quan vaig entrar les condicions de treball no tenien res a veure amb les que vam aconseguir posteriorment. Els superiors eren molt dictadors, havies de fer el que ells deien, no teníem gaire seguretat en el lloc de feina... I aquests problemes van anar desapareixent a mesura que els sindicats vam anar fent força”. 

Aleshores, els torns eren de 8 hores i tenien 15 minuts per esmorzar. Malgrat tot, l’empresa Tolrà era reconeguda pel bon tracte als treballadors. “Els records són bons. La Tolrà era una empresa avançada respecte a altres. Això no impedia que encara hi havia molts drets a assolir i coses per les quals lluitar”, recorda González, que es va afiliar al sindicat UGT poc després de començar a treballar, als 18 anys. Recorda que també hi havia altres sindicats com CCOO, CNT, USO i Ràdium, aquests dos últims per a treballadors que tenien càrrecs alts i formació com mestres o contramestres, normalment només per a homes.  

“Em vaig decidir afiliar-me perquè jo soc reivindicativa des que vaig néixer, la lluita em ve del meu avi”. De fet, als 17 anys va estar detinguda 48 hores per fer de piquet en una empresa tèxtil de Sabadell. Antoni Farrés, aleshores advocat laborista i després alcalde, va ser qui la va treure del calabós. “Quan em vaig afiliar, CCOO era la força més gran a l’empresa, però vaig optar per la UGT perquè en aquell moment hi havia un moviment molt important a Vidrala, que funcionava molt bé i a través de gent que treballava a la fàbrica del vidre i que era sindicalista, em vaig ficar a UGT. Segons la meva opinió, com a sindicat era millor a l’hora de defensar el treballador. Vam reivindicar pujada de sou, millora de vestuari per protegir-nos, com ulleres o guants, o més hores de descans”. 

González treballava a filatures de la fàbrica Tolrà / Cedida

L’extreballadora de la Tolrà recorda algunes batalles que van acabar en victòria, com quan van haver de negociar Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) a principis dels 80. El sindicat de la UGT va aconseguir que la gent que plegava pogués cobrar els dies que havia estat a l’atur. Afegeix que mai va copsar un tracte diferent pel fet de ser dona, ni amb els seus companys de sindicat, que excepte dos, eren tot homes, ni a l’empresa. “Vaig anar a negociar a Barcelona, quan volien tancar la Tolrà, era l’única dona i no em vaig sentir mai discriminada. Era més complicat que les dones formessin part activament d’un sindicat perquè la majoria portaven la responsabilitat dels fills i de la casa. Jo vaig tenir la sort que amb el meu marit, que també estava en el món del sindicat, anàvem tots dos a l’una”. 

Quan la Tolrà va decidir tancar per la crisi que travessava el sector tèxtil va ser un moment complicat i de molta lluita. “Va ser dur perquè s’havia de fer vaga, i molta gent no ho volia. Jo en vaig fer moltes. Crec que en els anys de lluita es van aconseguir moltes millores en el món laboral i avui dia s’estan perdent. Vam lluitar per salaris més alts, per tenir dies de vacances continuats, que abans es feien partits... i ara s’estan perdent molts drets, molts”. González recorda que per aconseguir avenços i progrés s’han de fer vagues “i la gent ara no està disposada, i així, es van perdent els drets.  No hi ha tant sentiment de lluita com abans”, conclou.