Gemma Gómez: "Ens hi involucrem tant que arribem a formar part de les famílies"

· Ets infermera per vocació?
Sí, totalment. Des de ben petita sabia que em volia dedicar a la sanitat. Al principi volia ser metgessa, però un cop vaig veure què feien les infermeres, ho vaig tenir claríssim. 

· Com és la teva feina a l’hospital?
Formo part de la Unitat de Cures Pal·liatives i Cronicitat Complexa Pediàtrica de l’hospital Taulí de Sabadell. Fa quatre anys que la vam posar en marxa. La meva feina, com la de la resta de companyes, és acompanyar les famílies en un procés que és molt complicat, perquè tenen nens i nenes amb malalties incurables. No sabem què passarà, però sí sabem que no es curaran. Acompanyem i donem suport a les famílies tant amb la malaltia com per riure, plorar, enfadar-nos... És un procés complicat.

· Aprendre a gestionar les emocions, tant per a vosaltres com per les famílies, deu ser essencial, oi?
A l’equip comptem amb un psicòleg i una treballadora social que ajuden les famílies a gestionar les emocions, i també ens donen eines per  ajudar les famílies. En l’àmbit personal, és més aviat un treball individual. 

· Sabent que els pacients marxaran, és difícil no endur-s’ho a casa? 
Ens hi involucrem tant que arribes a formar part d’aquestes famílies, com un membre més. No som la metgessa i la infermera, som la Teresa i la Gemma. No són pacients, són els nostres nens. Si no t’ho emportes a casa d’alguna manera, és que alguna cosa no fas bé. Acompanyem les famílies pràcticament des del diagnòstic fins que ens deixen, o duren més i fem un traspàs a adults. Després de catorze anys treballant a la planta de pediatria, aprens que no et faci mal, però t’ho has d’emportar, perquè si no, no et queda gens d’humanitat. No et pot relliscar que un nen se’n vagi.

· Conviure amb el dol fa que et replantegis les prioritats? 
Dedicar-te a la sanitat i a les cures pal·liatives et fa viure i veure la vida d’una altra manera, i aprendre que potser el que per a mi no és important per a tu sí que ho és. Aprens a valorar les necessitats de l’altra persona.

· De fet, intenteu normalitzar els tractaments, i per exemple, no porteu els uniformes habituals.
Estem per fer-los la vida més fàcil. Estem per la vida, i no per la mort. Intentem que la quantitat de vida que tinguin sigui immillorable. Intentem que el tractament sigui a casa, que no vinguin a l’hospital si no és indispensable. No ens agrada anar uniformades. Abans de la Covid-19, anàvem de carrer. Ara duem un uniforme, però no és blanc. Nosaltres ni avancem ni endarrerim, deixem que les malalties evolucionin de manera natural, i els acompanyem en cada sotrac del camí. Tractem holísticament la família, no estem només per tractar el nen, tot i que és la nostra prioritat.

· En el moment més dur de la pandèmia, va continuar el servei?
Es va suspendre parcialment. En aquell moment érem només dues persones, una pediatra i una infermera, però en els últims dos mesos hem crescut molt. Ara som tres infermeres, dos pediatres, dues treballadores socials i un psicòleg. Ara fa un any, faltaven mans a l’hospital, i vam començar a treballar amb adults. La pediatra es va incorporar a la UCI d’adults, perquè és uciòloga de tota la vida. Jo em vaig quedar a la planta de pediatria, que la van tancar i la van omplir de malalts amb coronavirus. Les visites que fèiem als nostres nens eren només urgències, però el telèfon va estar actiu durant tota la pandèmia. Tenim una sort enorme amb les nostres famílies, ens van cuidar moltíssim. Es preocupaven més ells per nosaltres que no pas nosaltres per ells. 

· Hi ha algun cas que t’hagi marcat d’una manera especial?
La mort de la primera nena musulmana. Vaig haver d’aprendre els seus ritus, la seva manera de fer, i mossegar-me la llengua en molts moments. Però sobretot vaig aprendre sobre el respecte cap a les altres cultures, i les altres maneres de fer. No pots jutjar com porta cada família la malaltia, la mort o el dol per un fill. És una feina en què has de tenir la ment oberta, i no jutjar-los. Sempre hi ha un perquè.

· Et fa por tenir fills?
Només veiem la punta de l’iceberg, la majoria de nens neixen sans. Tot i això, pel meu biaix, m’ho rumiaria. 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
La paciència
Un defecte que no pots dominar?
Soc una mica tossuda
Una persona que admires?
Qualsevol que lluiti per allò que vol 
Un descobriment científic?
L’estudi avançat de la genètica
Quin plat t’agrada més?
Tallarines a la carbonara 
Un llibre?
Els que m’atrapen i no puc deixar estar 
Una cançó?
‘Ella’, de Bebe
Una pel·lícula?
Soc una clàssica: ‘Dirty dancing’
Un viatge per fer?
Sud-àfrica
Una ciutat?
Roma
Un somni?
Donar la volta al món 

Recupera l'entrevista al Connectats