Francesco Petrarca, mestre d'amor i de vida

Miquel Desclot ha publicat la seva versió del Cançoner de Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 - Arquà, 1374), en una edició íntegra i bilingüe que fa veritable goig de tenir a les mans i de llegir. Ha estat una feinada immensa, que ha condicionat considerablement la seva vida personal i professional, perquè ha hagut de continuar atenent totes aquelles activitats i iniciatives que permeten a un escriptor com ell sobreviure enmig d'una societat que no valora especialment la literatura i la cultura. Però, tanmateix, celebrem que hagi tingut l'entusiasme i l'afany laboriós necessari per culminar aquesta obra, que ens fa sentir orgullosos de comptar amb una contribució tan lloable a la literatura i a la llengua catalanes. En aquests moments, ja s'ha esgotat la primera edició i, a les llibreries, hi ha arribat la segona. Fa pocs dies ha estat notícia que, a Miquel Desclot, li ha estat concedit el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció. I cal esperar que li arribin altres reconeixements.
Aquesta edició del Cançoner de Petrarca és la primera completa en llengua catalana i resultava deplorable no comptar encara amb una de les obres fonamentals de la poesia lírica universal. I no sols perquè es tracta d'un veritable clàssic de les lletres de tots els temps, sinó perquè és un llibre que cal llegir i rellegir amb profunditat, fins i tot des de la mirada febrosa i atrafegada del segle XXI. El Cançoner ens presenta un home del seu temps (segle XIV), Francesco Petrarca, un veritable savi humanista que viu enlluernat pels autors clàssics i per la llengua llatina, que no es manté aliè als conflictes i als esdeveniments de la seva època. Un home que viu amb intensitat l'experiència de l'amor i que la sap comunicar amb versos immortals.
El Cançoner ens expressa, també, una història d'amor. No a la manera narrativa, sinó a través de sonets, cançons, madrigals, sextines i balades que van aportant les traces d'aquesta vivència amorosa. El 6 d'abril del 1327, Petrarca, que encara no havia complert el vint-i-tres anys, va veure una noia, oint missa al convent de Santa Clara d'Avinyó, que el va fascinar per la seva bellesa. El poeta no ens en dirà res més que el nom, Laura. I sabem també que mai no va correspondre als seus apropaments amorosos. Com ha dit Miquel Desclot: "Aquella misteriosa Laura va esdevenir l'eix entorn del qual va girar tota la poesia d'amor de Petrarca, i finalment un símbol de la seva passió humana". El llibre s'estructura en dues parts diferenciades. Convencionalment, s'ha parlat de poemes "En vida de madona Laura" i poemes "En mort de madona Laura". Però és una manera enganyosa de presentar l'obra, perquè la primera part presenta pròpiament la història d'amor i la segona espressa aquell enamorament com un error de joventut que pot portar el poeta a superar-lo aconseguint la perfecció espiritual.
Enmig de les circumstàncies amoroses, Petrarca ens fa arribar una multiplicitat de sentiments, d'emocions, d'observacions, d'imatges… que ens enriqueixen i que donen la mesura humana de l'autor. Així quan el trobem "Sol i pensós", volent-se allunyar del brogit i cercant la solitud, però amb la convicció que Amor acabarà "enraonant amb mi, i jo als seu costat" (poema 35). O quan no pot més que expressar la commoció del dia que va veure Laura i se'n va enamorar: "Beneït sigui el dia, el mes i l'any, / l'estació i el temps, l'hora i el punt, / i el bell país, i el lloc on vaig ser junt / als dos bells ulls que em fermen en parany; […]" (Poema 61). Perquè l'amor et fa sentir alterat, en una mena d'estat febril que et desconcerta: "i tremo a mig estiu, cremo a l'hivern" (poema 132). En aquestes situacions, el poeta ha de recórrer a l'expressivitat dels contraris: "Pau no conec, i no puc moure guerra; / temo i espero; cremo i sóc de glaç; volo per dalt del cel, i jec a terra; / res no estrenyo, i el món retinc al braç. / […] / Hi veig sense ulls, i sense llengua crido; / morir anhelo i ajut demano en crida; / m'odio a mi i d'algú sóc amorós. // Visc de dolença i ric en plany assidu; / igualment em desplauen mort i vida; / en tal estat em veig, dona, per vós." (poema 134).
Més enllà de la història d'amor i del penediment final que expressa el poeta, hi ha al Cançoner una sèrie de versos que proclamen la força intensa amb què Petrarca experimentava la vida. Així, quan al poema 272 deixa anar: "Compto si cap dolcesa ha mai tocat / aquest cor trist, […]". O quan constata. "Oh temps, oh cel voluble, que fugint / a engany duen els dissortats mortals, / oh dies més veloços que els mestrals, / ja he après dels fraus vostres quin és quin: […]" (poema 355).
A tall de recordatori, divendres 24 de febrer (19:30 h), Miquel Desclot presentarà la seva versió del Cançoner a la Sala de Petit Format de l'Ateneu. El professor Jaume Aulet introduirà l'acte i, a la part final, Nèstor Pindado (baríton) i Carles Blanch (viola de mà i tiorba) faran una interpretació musical de sonets de Petrarca. L'acte compta amb el suport i l'impuls de l'Ajuntament de Castellar del Vallès.