"La llúdriga és un senyal que l’ecosistema està en bones condicions"

A propòsit de la recent troballa de quatre llúdriogues a la part alta del Ripoll, cal dir que el doctor en biologia per la Universitat de Barcelona i consultor ambiental Alfred Encuentra ja va documentar la presència al Ripoll de llúdrigues el 2016, “una tasca per a la qual vaig necessitar més de dos mesos, ja que costa molt captar-les”. Encuentra assenyala que un dels perills que amenaça aquests mustèlids, a part del mal estat de l’aigua, és “la proximitat de les vies de comunicació i els atropellaments”. Encuentra també ha destacat la gran “capacitat recolonitzadora” d’aquesta espècie. Segons Encuentra, la presència de la llúdriga és “un mica com una ombrel·la, si hi ha llúdrigues és senyal que l’ecosistema està en òptimes condicions”. Les llúdrigues de vegades han de conviure amb el visó americà, que forma part de la llista de les 100 espècies invasores més nocives d’Europa, encara que Encuentra és de l’opinió que “si hi ha una bona població de llúdrigues, el visó americà no té gaire cosa a fer”.

La presència de la llúdriga al Ripoll evidencia la recuperació d’aquesta espècie, que va estar a punt de desaparèixer a la dècada dels 80. “Van quedar quadre llúdrigues a Catalunya”, constata Encuentra. Deu anys més tard, els biòlegs Jordi Sargatal i Deli Saavedra van reintroduir l’espècie als rius Muga i Fluvià. A partir d’aquí, la llúdriga podria haver saltat a les conques del Ter i la Tordera.

“Les llúdrigues de vegades ascendeixien per les capçaleres dels rius i canvien de vessant i colonitzen noves zones a la recerca d’aigua”, assegura el consultor ambiental, que afegeix que la llúdriga, així com altres mustèlids com el teixó, la marta, la fagina, la mostela o el turó “són molt curiosos i molt intel·ligents”.

COM VIU UNA LLÚDRIGA

La llúdriga és un habitant estricte de rius, llacs, llacunes i aiguamolls. Les aigües han de tenir prou qualitat i s’ha de conservar l’estructura de les vores. La llúdriga és un bioindicador de l’estat d’un riu.

Viu en tot tipus d’ambients aquàtics continentals prou ben conservats i al litoral atlàntic. La presència es veu molt condicionada per la disponibilitat d’aliment, al qual pot accedir estacionalment en funció del gel i de la reproducció de diverses espècies d’amfibis i peixos.

Fins a principis dels anys 1970 a Espanya la ‘Junta de extinción de Alimañas’ pagava per cada animal mort. El  1973 es va constatar el perill d’extinció, l’espècie va ser protegida i la seva caça, prohibida. La població de llúdrigues es mantenia als afluents de l’Ebre, tot i que ara ja són a les conques del Besòs i Tordera

La llúdriga entra en zel en qualsevol època de l’any, no obstant això la seva reproducció és lenta i irregular, encara que s’observen més quantitat de parts durant la primavera. De cadascun d’ells poden resultar dues o tres criatures, que neixen cegues i sense dents. El període de lactància és d’uns dos mesos.