“El problema és que avui els incendis són més freqüents”

· Quina és la magnitud d’una tragèdia com l’incendi forestal de  Sentmenat?
Ho és en molts sentits. Per a les persones, perquè desapareix un paisatge molt estimat; i també per a la fauna, perquè molts animals aconsegueixen fugir, però molts altres moren durant l’incendi. Ara bé, des del punt de vista ecològic també cal contextualitzar què és el que ha cremat. No es tracta d’un bosc madur d’alzines o roures centenaris, sinó principalment d’una pineda de pi blanc sorgida després de l’abandonament dels antics conreus. Sota aquests pins ja hi començaven a créixer alzines joves, però el procés de transformació cap a un bosc més madur encara no s’havia completat. Això no vol dir que la pèrdua no sigui important, perquè ho és, però sí que cal entendre que el bosc mediterrani conviu amb el foc des de fa mil·lennis. El problema és que avui els incendis són molt més freqüents per causes antròpiques, és a dir, derivades de l’activitat humana.

· Per tant, el bosc es recuperarà?
Sí. Tant l’alzina com el pi blanc són espècies molt ben adaptades al foc. Les alzines tenen la capacitat de rebrotar des de la soca, de manera que moltes de les que avui veiem cremades tornaran a brotar la primavera vinent. Pel que fa al pi blanc, també té un mecanisme molt interessant d’adaptació.

· Com funciona? 
Una part de les seves pinyes, aproximadament un 20%, són seròtines. Això significa que romanen tancades durant anys i només s’obren quan estan exposades a temperatures molt elevades, com les d’un incendi. Quan això passa, exploten i alliberen les llavors sobre un terreny que ha quedat sense competència vegetal i cobert per una capa de cendra rica en nutrients. És un escenari molt favorable perquè els nous pins germinin.

· Quant temps trigarà el bosc a recuperar-se?
Si tot evoluciona amb normalitat, la primavera que ve ja veurem els primers rebrots. El pi blanc creix ràpidament i en uns vint o trenta anys ja podem tornar a tenir arbres d’una certa mida. Ara bé, això també ens hauria de servir d’aprenentatge. Quan aquest bosc torni a créixer, caldrà gestionar-lo. El pi blanc tendeix a formar masses molt denses i, si no s’hi actua, acabem tenint un bosc molt vulnerable als incendis.

· Arran d’aquest incendi hi ha hagut crítiques sobre la gestió forestal. S’ha fet prou feina?
Sempre es pot fer més, però crec que també és just reconèixer la feina que s’ha fet. A Castellar, durant els últims anys, s’han impulsat actuacions importants gràcies a la col·laboració entre l’Associació de Propietaris Forestals de Castellar, Sant Llorenç Savall i Gallifa, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament, que és qui hi ha destinat més recursos. Jo mateix he participat en treballs forestals a la zona de les Arenes i puc dir que s’han gestionat moltes hectàrees. El problema és que el nostre terme municipal és immens des del punt de vista forestal. Castellar és aproximadament un 80% superfície forestal i agrícola. Per tant, encara que s’hagi actuat en diverses zones, això continua representant una part petita del conjunt.

· Què s’aconsegueix amb aquesta gestió?
Sobretot es redueix la densitat del bosc i s’evita la continuïtat vertical del combustible. L’objectiu és que, si hi ha un incendi, el foc es mantingui arran de terra i no arribi a les capçades dels arbres, perquè és llavors quan esdevé molt més difícil de controlar. Els boscos gestionats són molt més resilients que els que fa dècades que no reben cap actuació.

· Per què tenim boscos tan densos?
Perquè hem deixat de viure del bosc. Avui aquesta activitat pràcticament ha desaparegut perquè no és rendible. L’espècie predominant és el pi blanc, una fusta de poc valor comercial. Els exemplars de més qualitat es destinen a palets o embalatges, mentre que la resta es tritura per produir biomassa. A això cal afegir-hi que la nostra orografia és complicada i els costos d’explotació són molt elevats. Tot plegat fa que, sense ajuts públics, la gestió forestal sigui econòmicament inviable.

· Quins deures tenim pel futur?
La principal conclusió és que la gestió forestal necessita un suport institucional sostingut. A la nostra zona, la majoria d’actuacions només són possibles gràcies al finançament de la Diputació, dels ajuntaments o de fons europeus. Per això crec que el debat que hem de tenir com a societat és si estem disposats a invertir recursos públics de manera continuada per mantenir els boscos en bones condicions. Si no es gestionen, cada vegada acumulen més combustible i augmenta el risc que, quan arribi un incendi, tingui una intensitat molt més gran. No podem evitar que hi hagi focs en un bosc mediterrani, però sí que podem fer que, quan arribin, siguin menys destructius.