El Menjador: Japonesos 'low cost'

Castellar no és pas el primer lloc on arriben les modes gastronòmiques, però com tot en l’era de la globalització, tard o d’hora acaben arribant. Per exemple, no tenim cap restaurant peruà, ni cap mexicà, i la tendència de les hamburgueses gurmet ha trigat deu anys a arribar, però d’això en parlarem el pròxim dia.

La cuina japonesa també va trigar, però fa un parell d’anys van obrir aquí no un, sinó dos representants d’aquella llunyana gastronomia.

La popularització del sushi va fer que sortissin com bolets restaurants que es diuen japonesos però que s’han de posar entre cometes. Es distingeixen perquè ofereixen un bufet lliure en el qual pots menjar tant de sushi com vols, però també arrossos, fideus, peix i marisc a discreció, i tota mena de carns i especialitats xineses. Cent plats diferents ofereixen, i si vols (i tens ‘saque’) te’ls pots menjar tots. Tots tenen el mateix preu: 10.95 € el bufet del migdia, el mateix que un dinar normalet de dos plats i postres en un bar de menús. Beguda a banda, això sí, i més car als vespres i els caps de setmana.

Segur que molts els coneixeu, n’hi ha per tot arreu, també a Sabadell, i des d’aquest mes de juliol, també a Castellar.

Els dos restaurants japonesos que hi havia fins ara estan portats per personal d’aquí, i, en canvi, el nou és ple de cares asiàtiques. Dic asiàtiques perquè una altra característica d’aquests establiments ‘japonesos’ és que els solen portar xinesos i tenen empleats d’altres països, poques vegades japonesos. En realitat, van començar a sorgir quan la moda de la cuina japonesa va fer tancar molts restaurants xinesos que es van reinventar com a japonesos low cost amb aquesta fórmula del bufet lliure.
Les diferències amb un japonès ‘autèntic’ són evidents, i més enllà de la decoració i la nacionalitat del personal, la més evident és el preu. La cuina del sushi es basa sobretot en el peix cru, que ha de ser molt fresc i bo perquè sigui realment un plaer menjar-se’n un tros sense cuinar, com a molt sucat en una salsa. La segona base és l’habilitat del ‘sushiman’ per treballar el peix. Tot plegat té un preu, i els restaurants japonesos són força cars: un sol nigiri de tonyina (boleta d’arròs amb un tall de peix a sobre) costa en un restaurant japonès mitjà 3 o 4 euros. En un low cost, per 11 euros te’n pots menjar tants com vulguis.

Què vol dir això? No m’ho feu dir, però alguna cosa deu voler dir que per aquest preu et puguis inflar de peix i marisc i fideus i arròs i carn i... Segurament, la matèria primera no té el mateix origen, ni el personal la mateixa qualificació, que no vol dir ni que ens hagin d’enverinar ni servir malament. Simplement, són establiments diferents que potser no haurien de portar el mateix nom.

Estic segur que el nou ‘japonès’ que s’ha obert a Castellar tindrà èxit. Jo mateix, no me n’he pas d’amagar, de tant en tant, cada vegada més de tant en tant, en visitava algun a Barcelona o a Sabadell. És un lloc ideal per a gent amb gana, per a grups de joves amb escàs pressupost, no necessàriament per a gent afeccionada al sushi, perquè si us hi fixeu hi ha molta gent que no demana res amb peix cru.

El Toso de Castellar està ben situat i no és pas el pitjor japonès low cost on he menjat. Malgrat l’escepticisme amb què, ho reconec, m’hi vaig acostar, l’experiència no va ser un fiasco. 

El local està redecorat de manera discreta, sense estridències, el personal és correcte, el servei, ràpid, i el menjar no és dolent. Hi una varietat de sushi (makis, uramakis, nigiris, temakis, gunkan) amb diversos peixos (salmó, tonyina, llagostí, anguila), a més de sashimi (làmines de peix cru, sense arròs) i tàrtars de salmó i de tonyina (correcte, hi sobra tant arròs). No és peix de primera, però n’he menjat de pitjor en restaurants d’aquest tipus, igual que l’arròs, que no era gomós i mal cuit com passa a vegades.

Plats típics com les gyozas (crestes a l’estil japonès) o l’edamame (beines de soja tendra) no estaven pas malament, la tempura de verdures, sí.

No vam tocar gairebé la carn (només l’ànec, regular), i del peix i marisc fresc (ostres) o a la planxa (cloïses, navalles, salmó, sípia) només vam tastar les petxines variades (‘zamburiñas’) per fer-nos-en una idea, i també eren força bones. Van quedar també pendents brous, arrossos, fideus, rotllets i altres plats xinesos.

Tot plegat farà, n’estic segur, que el Toso tingui més èxit que el seu predecessor perquè està clar que el buffet lliure, la possibilitat de demanar tot allò que et vingui de gust, ha canviat de cara, però segueix tenint un gran imant per a molta gent.