04 cuidadors0_1440x961
L’Andreu recull cada matí la Maria a l’OSB i junts passen a buscar la seva filla, la Mònica, per anar a esmorzar plegats / C.D.
31/01/2020 Actualitat
Cuidar-se per poder cuidar millor

Els familiars són els que habitualment s’encarreguen de tenir cura dels pares malalts, una situació que pot ser complexa

Cristina Domene

Vivim en una societat cada vegada més envellida. L’esperança de vida no deixa d’augmentar. En 20 anys, s’ha incrementat en 4 anys més. Si l’any 2000 l’esperança de vida era de 79 anys a Catalunya, a dia d’avui la mitjana arriba fins els 83. Això genera molts reptes: aconseguir un envelliment de qualitat i actiu, amb un entorn adaptat i unes administracions preparades per assumir-ho. De fet, la vellesa pot ser una etapa molt feliç de la vida: menys responsabilitats laborals, més llibertat i més saviesa. La complexitat apareix quan aquests anys van acompanyats de malalties pròpies de l’edat: demència, Alzheimer, malalties cròniques o discapacitats. I és aquí on entra en joc la dependència dels altres, ja sigui de familiars o de cuidadors externs. 


Segons l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, l’any 2019 la llista d’espera per demanar la dependència era de 270.000 persones a Espanya. En el cas de Catalunya, el termini d’espera per rebre atenció és d’1,5 anys. Una de les conseqüències d’aquest endarreriment és que l’atenció a la persona malalta l’ha de fer la família, generant una sobrecàrrega molt important, sobretot a les dones (el 75% de les persones que duen a terme les cures són filles, mares o parelles). Davant d’aquesta circumstància, s’ha de tenir molt present els cuidadors, les persones que s’encarreguen del malalt, moltes vegades invisibilitzats. 


Núria Feria, de Vallès Gent Gran, empresa que ofereix serveis d’assistència domiciliària a la gent gran i amb dependència, assegura que els cuidadors no professionals són els que més feina fan: “Són els que més pendents estan de la persona que cuiden, que majoritàriament són familiars, i segurament els que pitjors paraules reben dels avis i àvies perquè els tenen confiança. Deixen de fer la seva pròpia vida per dedicar-se a la cura dels seus familiars”. La seva companya, Rosa Massagú, explica que la part emocional és la més afectada. “Moltes persones passen a cuidar la que ha estat la seva parella tota la vida i veuen com perden facultats, la seva autonomia i això fa que el desgast de la persona que esta cuidant la seva parella sigui molt important. Poden caure en depressió o ansietat, per exemple”


Les expertes sostenen que s’ha de fer veure a aquests cuidadors que, en ocasions, es necessita una ajuda externa. “Els familiars, sobretot les dones, són més reticents a aquest tipus d’ajuda. Acceptar que ja no poden amb tot és molt difícil. Però rebre ajuda unes hores al dia, per exemple, et permet fer coses molt simples, però necessàries, com sortir a comprar, fer un passeig o quedar amb els amics”


El factor culpa juga un paper molt important. “Et pots sentir culpable perquè és molt complicat combinar la vida laboral amb cuidar els fills i els pares, i els pares poden sentir que si busques algú perquè els cuidi és que els estàs abandonant, i no és així. Hi ha molts fills que se senten obligats a cuidar-los perquè els pares els ho reclamen”.

Mònica Gil i el seu pare, Andreu Gil, saben de què parlen les expertes quan mencionen la culpa. Tot i que a poc a poc, van deixant enrere aquest sentiment. La Maria, mare de la Mònica i esposa de l’Andreu, va començar a tenir comportaments contradictoris fa uns cinc anys. Despistaments, desorientacions, distraccions... El diagnòstic va trigar a arribar perquè els metges no l’encertaven. Finalment, Alzheimer. “Fa cinc anys d’això –explica la Mònica–. La cuidàvem a casa. Però va arribar un moment en què era molt complicat. S’escapava, l’havíem de vigilar contínuament, encenia el foc, ficava el menjar als armaris... El meu pare és el que estava amb ella les 24 hores i el punt d’inflexió va arribar quan també el vam haver d’ingressar a ell per una insuficiència respiratòria. La situació era insostenible i vam haver d’acceptar que necessitàvem ajuda, perquè no tenim ni els recursos ni la força per atendre-la com cal”. Des de fa uns mesos, la Maria viu a l’Obra Social Benèfica. Tots hi guanyen perquè ella està molt ben atesa i els familiars, el temps que comparteixen amb la Maria, és de qualitat, sense estar cansats o enfadats. “Cada dia la vaig a buscar a la residència. La trec a passejar, passem a buscar la nostra filla i esmorzem plegats. Li encanta la coca. Al vespre, passo a visitar-la de nou. Si no la veig, aquella nit no puc dormir”, afirma l’Andreu. Ell ha necessitat ajuda professional per manegar aquesta situació, anant al psicòleg i a teràpia, perquè com asseguren des de Vallès Gent Gran, per als familiars pot ser molt dur emocionalment. “Ha estat molt difícil. Els primers dies em vaig trobar molt malament. Encara avui, perquè la trobo molt a faltar. És una cosa que et toca el cor. És la meva dona, 55 anys junts fins ara. No puc passar sense anar a buscar-la cada dia al matí i visitar-la a la nit. No és una obligació, és que ho sento. Ve del cor”


L’Andreu fa una reflexió adreçada a aquelles persones que visquin una situació similar: “El cuidador també s’ha de cuidar. Jo no ho vaig fer i per això vaig posar-me malalt. Però si nosaltres no estem bé, no podrem cuidar la persona que estimem”.


 La Mònica afegeix que busquin ajuda si és necessari: “No cal una residència si la situació no ho requereix, però tenir un servei d’unes hores al dia a casa, o portar-los a un centre de dia, ajuda molt. Ara cal que les administracions siguin responsables amb aquest tema i s’hi posin de debò, perquè econòmicament també és complicat”, conclou Gil.   

Comparteix
M'agrada
Comentaris