Parcs precintats, llum a les finestres i 4.607 gossos que en semblen molts més
Aquesta sensació, l'estranya densitat que cobra la buidor i el silenci dels carrers, és semblant a la d'un dissabte a la matinada, de tornada a casa. Però amb molta més llum a les cases i el cap més lúcid. Encara no són ni les 22 h.
En el portal d'uns pisos dos adolescents es fan una selfie. Una foto triomfal, prova d'una transgressió impune. Més endavant hi ha llum en un petit supermercat pakistanès, on l'Abdullah està capbussat en el mòbil per distreure's. Assenyala una marca invisible un metre i mig davant de la caixa per explicar-me que els clients guarden una distància prudencial a l'hora de pagar.
— I què compra la gent? —pregunto.
— Vine —surt de darrere de la caixa i m'arrossega fent un gest amb la mà.
M'ensenya, completament buida, l'estanteria on se suposa que hi hauria d'haver ous. Després retorna cap a darrere del taulell. “I què més compra la gent?”. Torna a demanar que el segueixi i assenyala el prestatge del paper higiènic completament grapejat, remenat. En el desordre dels paquets s'intueix la magnitud de la neurosi col·lectiva. No és estrany que esclati la histèria enmig d'una crisi global, però qui podria preveure que es concretés en el paper higiènic? S'ha especulat darrerament sobre la possibilitat que les grans cadenes de supermercats puguin estar buidant prestatgeries per fer sentir pànic, crear la il·lusió de necessitat. No m'imagino que l'Abdullah vagi buidant estanteries per induir a comprar.
A la plaça Europa, un noi i una noia que passegen un gos s'asseuen en un esglaó per xerrar. S'hi suma discretament una altra adolescent que també ha sortit de casa amb el gos. Passa un xaval amb bicicleta transportant cartró fins al contenidor de reciclatge i gira cua.
Cap a la plaça Catalunya, on no em trobaré amb ningú, se senten gossos bordar. Els lladrucs passen menys desaparcebuts que mai. Pel camí, més castellarencs que han tret a passejar el quisso, imprevisibles privilegiats. Serveix ara d'excusa per sortir a passejar? La pregunta sorprèn una parella sobrada reglamentàriament, cadascun dels dos amb un gos. “Fem com sempre nosaltres, els traiem dues vegades al dia. Però estem els dos confinats. Jo puc fer teletreball i tinc el meu horari habitual, la meva empresa està prou digitalitzada”, resumeix ell. M'arrepenteixo de no haver comptat el fotimer de gossos amb què m'he creuat. Després sabré, trucant al Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, que a Castellar n'hi ha, exactament, 4.607 registrats. No són pocs i encara en semblen més -la població ronda els 24.000 habitants, feu càlculs-. També descobriré que a la vila hi ha qui s'ofereix per passejar-te l'animal per 9 euros l'hora. A les pel·lícules americanes, és el típic primer treball dels adolescents, que es treuen una setmanada a remolc d'una manada de diferents races canines. Aquests dies els costararia trobar feina.
Parc de barres on castellarencs musculats se sotmeten a entrenaments estoics, sobretot abans que arribi l'estiu - G.P
Al parc de barres per fer exercici, precintat, no hi ha cap dels joves musculats que normalment se sotmeten voluntàriament a exercicis militars i de gimnàstica artística. Amb una mica de sort, seran a temps de fer els deures de cara a l'estiu. A la plaça de la Llibertat, tampoc no hi ha ni una ànima. Més endavant enganxo dos treballadors abaixant la persiana d'una pizzeria a domicili, una hora i mitja abans del que els tocaria. “Esperem que aquest cap de setmana pugi la feineta. A veure si la gent es cansa de cuinar a casa, perquè s'ha de pagar tot a final de mes...”. Tampoc no hi ha ningú a la plaça Major, ni a la del Mirador, ni a la Calissó, precintades. Mitja hora abans, encuriosit, també havia entrat en una pizzeria a domicili.
—La gent que passa per aquí, manté la distància de seguretat?— m'he interessat.
—Per aquí només passa la Vallesana. Per aquí davant. A tota castanya, em sacseja la botiga— ha assenyalat el carrer.
El pizzer, de primeres, no s'ha aventurat a fer pronòstics de com aniran les vendes amb el confinament. Però ha acabat deixant escapar: “Si no ens perdonen el lloguer, ens haurem d'estrènyer el cinturó. I no serà així, això només passa a la tele”. Té claríssim que la situació anirà per llarg: “Com ens va, ho haurem de veure d'aquí a una setmana. O no, 15 dies. T'han enviat massa d'hora a preguntar-nos”.
